Atenes any zero

La biografia de Sòcrates filmada per Rosellini comença amb la demolició de les muralles ordenada pel Rei Lisandre. És el final de la guerra del peloponès i la constatació de la desfeta atenenca. Durant la primera hora Rosellini es centra a la situació política d’Atenes i ens presenta l’activitat de Sòcrates. Per Rosellini, com per molt altre gent, hi ha una connexió necessària entre els dos fets i Sòcrates és una mena de bec expiatori, tot i que la seva manera de fer farà que no sigui una víctima atzarosa. La darrera hora de pel·lícula segueix els quatre diàlegs platònics dedicats a l’execució de Sòcrates: el diàleg amb Eutifró, el judici, l’intent infructuós de fugida plantejat per Critó i la darrera nit fins al recordatori del gall d’Asclepi que a la pel·lícula no té cap mena de dimensió enigmàtica. Pel que jo recordo la base literària de la pel·lícula té indubtablement molt de Plató i crec que menys de Xenofont, tot i que no tinc prou fresques les memorabilies com per estar-ne segur. En general, el respecte a les fonts ha estat considerable. Només una escena al final on Jantipa parla amb admiració als seus fills del coratge del seu pare, mentre esperen l’execució em sembla una invenció, provocada segurament perquè el personatge de Jantipa no és acceptable des d’una perspectiva contemporània. El principal problema de la pel·lícula és la seva localització. Rodada a Espanya, l’escenari físic no em resultà convincent, els exteriors de les cases de poble difícilment quadraven amb els interiors clàssics, i els decorats eren d’una gran pobresa. En canvi la planificació i la direcció d’actors tenen la brillantor habitual a Rosellini. La mort de Sòcrates que moltes vegades he imaginat no resulta en absolut decebedora. Mentre la veia però, me n’adonava que era la primera vegada que veia morir Sòcrates al cine, mentre que la passió ha estat filmada nombroses vegades. La desproporció és evident i dóna a pensar que hi ha una certa disparitat entre Jerusalen i Atenes o, dit d’una altra manera, que potser la filosofia és menys important del que els filòsofs ens pensem.

Cartesius

Cartesius és un altre dels films que Rosellini realitzà sobre filòsofs ( a més del ja esmentat sobre Pascal, hi ha altres dos sobre Agustí i Sòcrates. La mort el va impedir filmar els altres dos que tenia projectats sobre Kant i Marx). En aquest cas la comparació amb l’altre film vist, el dedicat a Pascal, és quasi inevitable i la veritat és que un xic desfavorable. En el seu conjunt, aquest Cartesius dona la impressió de ser una obra menys reeixida, menys enlluernadora visualment i menys fluida a la seva narració. L’explicació rau en part a les obres dels dos autors. El millor Descartes és un bon escriptor i les Meditacions tenen una clara dimensió dialògica, però tot plegat, literàriament parlant, la seva obra és menys atractiva que la pascaliana i això es reflecteix en un guió que també manlleva molts textos de l’obra cartesiana als seus parlaments. D’altra banda la vida de Descartes fou un xic més llarga que la de Pascal i més dilatada en esdeveniments. La pel·lícula tot i ser més llarga, dues hores i mitja, no recull tota la trajectòria vital de Descartes. Comença a la Fléche envers el 1615, mostrant l’arribada d’un missatger d’Itàlia que explica els continguts bàsics del Siderus Nuntius, i acaba envers el 1641 amb un Descartes profundament entristit per les simultànies morts del seu pare i de la seva filla. El film no descriu per tant els infructuosos intents de Descartes d’esdevenir la referència intel·lectual del jesuïtisme i la seva darrera etapa a la cort de la Reina de Suècia. L’assessor del film fou Ferdinand Alquié i això probablement resulta determinant d’algunes de les decisions preses per Rosellini. La presentació del filòsof té un cert biaix existencialista, de vegades pel meu gust massa exagerat. De fet, el final del film amb Descartes queixant-se que la recerca científica no l’ha permès viure, resulta un xic increïble per un autor que en nombroses ocasions es situà proper a la posició de l’intel·lectualisme moral. Rosellini no simpatitzava gens amb la figura de l’autor de les Meditacions, pensava que era un home intel·ligent però antipàtic. No em sembla però que el seu treball forci aquesta interpretació i pot ser vista pels que pensem que el cartesianisme implica una opció vital menys inhumana que la indicada per la seva llegenda. El moment de la vida quotidiana de Descartes més reflectit a la pel·lícula són els despertars de Descartes; sempre violents, sempre al migdia. Rosellini també remarca el caràcter erràtic de la vida de Descartes constantment canviant de domicili per tal de preservar la seva tranquil·litat i la independència del seu treball.

Pascal de Rosellini

Als darrers anys de la seva vida Roberto Rosellini treballà fundamentalment per la televisió fent obres de ficció dedicades a esdeveniments i personatges històrics. El NFT ha acabat el cicle de Rosellini amb la projecció del tot el que resta disponible d’aquest material. Dimarts, vaig veure el film dedicat a Pascal i em vaig quedar realment sorprès. En primer lloc, perquè jo havia llegit que aquestes darreres obres tenien un caràcter divulgatiu. Res més lluny de la realitat, el film no es dedica a gaire explicacions sobre temes com el Jansenisme o la Fronda que em sembla no són gaire coneguts fora del públic francès. Pel contrari pressuposa i exigeix un cert coneixement de la història, si més no una sensibilitat, per gaudir-ne. Però fonamentalment, la raó de la meva sorpresa és que vaig descobrir una obra mestra ignorada. El Pascal de Rosellini és una gran pel·lícula que supera sense problemes el risc, assenyalat pel seu autor, de fer una pel·lícula interessant sobre un home que morí verge. La Pel·lícula té un ritme especialment adient i tots els seus enquadrament són d’una exquisidesa que recorda la pintura dels contemporanis de Pascal que visqueren a Holanda. Certament, per a fer aquesta obra mestra, Rosellini tingué un ajudant de primera categoria que fou el mateix Blaise Pascal, l’esperit més brillant de l’Europa moderna segons Nietzsche. Òbviament necessitaria llegir el guió per fer una valoració exacta però molt poc del que diu Pascal no està manllevat directament dels seus textos. Aquest recurs a la majoria dels pensadors tindria com a possible efecte un monument al tedi. Però els Pensaments són una altra cosa. La seva natura és essencialment dialògica i per això la seva utilització dramàtica no els traeix en absolut. La mateixa cura emprada en la descripció del protagonista és troba la tractament dels altres membres de la seva família i especialment de la seva germana Jacqueline, probablement la presència més important de la vida de Pascal. La mort de Pascal que clou el film és una escena impressionant en la seva autentiticitat, una de les morts més colpidores de la historia del cine.

cine i miracles

Mentre que hi ha gent com Peter Frampton, del qual vaig parlar fa un temps, plenament convençuda, almenys aparentment, de no haver viscut fins ara més que la prehistòria del cinema, la meva actitud envers aquesta qüestió és molt més escèptica. S’esdevingué que mentre estava llegint el llibre de l’esmentat autor vaig tenir l’oportunitat de reveure dues pel·lícules ben diferents, però del tot extraordinàries : la chapliniana City Ligths i l’Ordet de Dreyer. Ambdues pel·lícules comparteixen llurs esplèndids finals, des del meu punt de vista entre els millors de la història del cinema. Costa pensar que més podria aportar qualsevol mitjà tècnic a dues escenes rodades de la manera més senzilla possible, amb una càmera fixa, un muntatge sense pretensions de brillantor, però del tot just en el seu desenvolupament temporal, i una confiança absoluta al poder de la mirada humana. Pensant una mica més a fons la qüestió allò que és comú a la comèdia melodramàtica de Chaplin i a la reflexió religiosa de Dreyer, és el fet que totes dues ens expliquen la realització d’un miracle, i a més de miracles en la tradició més evangèlica possible: el guariment d’una cega i la resurrecció d’una morta. Miracles realitzats per individus del tot insignificants en principi: el rodamón que amb prou feines troba la manera de menjar una mica cada dia, però que si assolirà els milers de dòlars requerits per una intervenció quirúrgica a Europa, i un pobre alienat mental que es creu Crist, Johannes, aparentment només un càstig i un motiu d’aflicció per a la seva família. Poc després, com també vaig explicar aquí, veié Viaggio in Italia i ja vaig parlar fa uns dies de la validesa i l’actualitat del treball de Rosellini, allò que no vaig comentar és que també la reconciliació d’aquest matrimoni esgarrat mostrada per Rosellini, la il·luminació viscuda per Sanders i Bergman aturats mentre passa una processió religiosa en poblet del sud d’Italìa, és i se’ns presenta com l’escenificació d’un miracle.
Certament hom pot pensar que aquest tret comú és simplement una manifestació del Happy end que constitueix una de les convencions més extenses i ineludibles del cine comercial, almenys al període clàssic de la producció cinematogràfica . Tanmateix es fa estrany qualificar Rosellini o Dreyer d’autors comercials o negligir el fet que Chaplin prengué en aquell moment de la seva carrera decisions que no semblaven gaire adients des del punt de vista comercial. Em sembla que el final feliç respon a unes altres estratègies expressives. La diferència fonamental és que a la majoria de les pel·lícules s’esdevé quasi sempre preservant tot el possible la lògica dels esdeveniments, cosa que a les pel·lícules que assenyalo de fet no succeeix. Acceptem el final tot i saber que està mancat de tota lògica i, encara més, aquesta manca de lògica esdevé un argument. No és difícil trobar d’altres exemples, fins i tot, dins del cànon cinematogràfic més excels. Dues de les pel·lícules més sovint citades entre les millors de la història, Vertigo i The Searchers, també escenifiquen d’alguna manera la realització d’un miracle, tot i que a cap de les dues, a diferència de les esmentades, el miracle representa el final de la història. Una mena de miracle, és allò que finalment permet a Ethan superar els seus prejudicis racistes i respectar la vida de la seva neboda (filla?), un reconeixement produït de manera sobtada i que Ford mai no es preocupa per fer psicològicament necessari, ni tan sols plausible. Vertigo, com Ordet és fonamentalment la història d’una resurrecció, una falsa resurrecció si hom s’ho estima més, però viscuda pel personatge de Stewart, i per nosaltres identificats amb el seu punt de vista, com si en fos vertadera. Tant és que ens hagin donat totes les claus per entendre el desenvolupament lògic,és difícil defugir la impressió sentida per Stewart que Madeleine realment torna dels morts a la petita habitació de l’hotel de San Francisco il·luminat per una irreal llum de neon verda.
Certament no estic parlant de pel·lícules normals, sinó de pel·lícules en tots els casos extraordinàries, cimeres de l’art cinematogràfic que constitueixen culminacions de la seva potència expressiva. Si això és així, llavors hom podria concloure que allò que constitueix l’essència de l’art cinematogràfic és la seva capacitat per mostrar-nos i fer-nos creïble l’esdeveniment miraculós, un avantatge producte de la seva immediatesa representacional (cosa ben explicada per Frampton amb la seva métafora de la ment-pel·lícula). Suposo també que aquesta capacitat no fora tan remarcable sinó respongués a una necessitat especialment sentida per nosaltres, la gent que ha estat el públic dels cinematògrafs. Un món on Déu ha mort, però es segueix creient a la ciència i la gramàtica, resulta massa avorrit i allò que és pitjor: asfixiant. Una presó hermèticament tancada, on gent com Hitchcok, Rosellini, Dreyer,Chaplin o Ford ens ajuden amb el seu art a mirar per les esquerdes.

Viaggio in Italia

Des de que m’he llevat fa tres hores i mitja esta nevant. No he mirat encara les notícies però imagino que la situació serà caòtica. Només se de cert però, que la Bakerloo line pràcticament no funciona. Avui no treballo al matí i puc dedicar-me a veure caure la neu des de la finestra de la sala on treballo. La neu em fa pensar a la pel·lícula que vaig veure ahir al NFT, Journey to Italy, on certament no es veu la neu però hi ha una clara referència literària a un conte on aquest fenomen meteorològic juga un paper important, the dead. El matrimoni protagonista es diu precisament Joyce i a la seva peripècia hi té un paper fonamental un jove poeta ja mort que estigué enamorat del personatge d’Ingrid Bergman. No conec gaire bé el cine de Rosellini i això és segurament un buit que en algun moment haurà de ser omplert. El seu viatge en Italia és certament l’obra d’un cineasta que estava molt per endavant del seu temps. Com deia el meu germà, en Xavi, ahir en una conversa telefònica, és clar que les moltes hores esmerçades pels joves crítics de Cahiers veient les seves pel·lícules no foren debades. Moltes de les idees utilitzades per Godard són clarament presents en aquest film: des del refús a la utilització d’un guió articulat literàriament a la utilització de tràvelings subjectius com el que obre la pel·lícula que Godard, copià a la seva primera pel·lícula. Personalment allò que més m’interessa és com a aquest treball de Rosellini, és palès, una de les idees de Frampton, que aquest semblava definir com el summum de la modernitat. Journey to Italy és certament una narració, però també un documental sense pretensions d’objectivitat i, per això, és un assaig. Un documental no tant sobre Itàlia, com diu un títol possiblement simplificador per raons comercials, com d’una certa idea d’ Itàlia que només es pot trobar a la ciutat de Nàpols. És difícil imaginar una presentació feta amb més amor que la que apreciem quan Rosellini ens mostra el Vesubi, la illa de Capri, Pompeia o el museu d’antiguitat greco-romanes. Rosellini però va més enllà i en un cert moment el subjecte de la seva història esdevé allò que avui anomenem el xoc de civilitzacions: la repressió anglosatxona versus el catolicisme on la presència dels instints de vida i de mort és presenten de manera més poderosa sense atenuants. En un altre ordre de coses voldria destacar la presència d’aquest gran actor i personatge que fou George Sanders, el qual tingué l’acudit d’acabar els seus dies a Castelldefels i senyalar que si bé la pel·lícula és ara mateix més moderna que la major part de les estrenades a les pantalles, el mon que mostra és un mon prou envellit i llunyà a nosaltres: un món preturístic on el matrimoni anglès pot sentir una sensació de total estupor envers un plat de espagueti. Hi ha però un element que no ha variat gens des de llavors i és l’aboluta incapacitat mostrada pel personatge de Sanders, bon representant dels anglesos en general, per entendre’s amb algú que no parla la seva llengua. Del final de la pel·lícula extraordinari en parlaré un altre dia.