Viaggio in Italia

Des de que m’he llevat fa tres hores i mitja esta nevant. No he mirat encara les notícies però imagino que la situació serà caòtica. Només se de cert però, que la Bakerloo line pràcticament no funciona. Avui no treballo al matí i puc dedicar-me a veure caure la neu des de la finestra de la sala on treballo. La neu em fa pensar a la pel·lícula que vaig veure ahir al NFT, Journey to Italy, on certament no es veu la neu però hi ha una clara referència literària a un conte on aquest fenomen meteorològic juga un paper important, the dead. El matrimoni protagonista es diu precisament Joyce i a la seva peripècia hi té un paper fonamental un jove poeta ja mort que estigué enamorat del personatge d’Ingrid Bergman. No conec gaire bé el cine de Rosellini i això és segurament un buit que en algun moment haurà de ser omplert. El seu viatge en Italia és certament l’obra d’un cineasta que estava molt per endavant del seu temps. Com deia el meu germà, en Xavi, ahir en una conversa telefònica, és clar que les moltes hores esmerçades pels joves crítics de Cahiers veient les seves pel·lícules no foren debades. Moltes de les idees utilitzades per Godard són clarament presents en aquest film: des del refús a la utilització d’un guió articulat literàriament a la utilització de tràvelings subjectius com el que obre la pel·lícula que Godard, copià a la seva primera pel·lícula. Personalment allò que més m’interessa és com a aquest treball de Rosellini, és palès, una de les idees de Frampton, que aquest semblava definir com el summum de la modernitat. Journey to Italy és certament una narració, però també un documental sense pretensions d’objectivitat i, per això, és un assaig. Un documental no tant sobre Itàlia, com diu un títol possiblement simplificador per raons comercials, com d’una certa idea d’ Itàlia que només es pot trobar a la ciutat de Nàpols. És difícil imaginar una presentació feta amb més amor que la que apreciem quan Rosellini ens mostra el Vesubi, la illa de Capri, Pompeia o el museu d’antiguitat greco-romanes. Rosellini però va més enllà i en un cert moment el subjecte de la seva història esdevé allò que avui anomenem el xoc de civilitzacions: la repressió anglosatxona versus el catolicisme on la presència dels instints de vida i de mort és presenten de manera més poderosa sense atenuants. En un altre ordre de coses voldria destacar la presència d’aquest gran actor i personatge que fou George Sanders, el qual tingué l’acudit d’acabar els seus dies a Castelldefels i senyalar que si bé la pel·lícula és ara mateix més moderna que la major part de les estrenades a les pantalles, el mon que mostra és un mon prou envellit i llunyà a nosaltres: un món preturístic on el matrimoni anglès pot sentir una sensació de total estupor envers un plat de espagueti. Hi ha però un element que no ha variat gens des de llavors i és l’aboluta incapacitat mostrada pel personatge de Sanders, bon representant dels anglesos en general, per entendre’s amb algú que no parla la seva llengua. Del final de la pel·lícula extraordinari en parlaré un altre dia.

Dublin I

El cap de setmana passat vaig estar a Dublin aprofitant les facilitats donades per les companyies de baix preu, en aquest cas Ryan air. El viatge de Londres a Dublin és curt, mica menys d’una hora, és a dir menys de la meitat del temps que ens va costar arribar a Stansted des de Portobello Road un divendres a les quatre de la tarda. Em feia certa il·lusió arribar a una ciutat curiosa que es pot definir de manera contradictòria: un dels centres de referència de la cultura europea, especialment de la seva literatura i al mateix temps un lloc famós per un cert provincianisme. Un cap de setmana no és gaire temps, però de fet ambdues coses semblen ser certes. Les vinculacions literàries de Dublin són aclaparadores i la més sobresortint és la de Joyce. Hi ha un museu i centre cultural dedicat a l’autor de Finnegan’s Wake, es pot seguir la ruta de Leopold Bloom i de Stephen Dedallus per Dublin i de fet nosaltres mateixos varem estar prenent un Whisky irlandès a un pub anomenat Mulligan, prop del riu Leffey, on es van trobar la matinada del 17 de juny, Stephen y Leopold. L’any 2007 el bloomsday serà un dissabte i potser tindré l’oportunitat de veure-ho, encara que no si tindré cor per esmorzar un ronyó fregit amb llar com fa Leopold a la novel·la i sembla que cal fer el bloomsday. Tanmateix la vinculació literària que em concerneix més íntimament no és amb Joyce, del qual no soc estrictament un fan, sinó d’un, pel meu gust, majors genis de la literatura mundial; un d’aquests homes que justifiquen la literatura d’una llengua: Jonathan Swift, el qual descansa a la catedral de San Patrici en un racó d’una de les naus dedicat la seva memòria. De totes maneres hi ha moltes eleccions possibles quan es tracta de triar un escriptor de Dublin, com feu palès la visita al museu dels escriptors irlandesos. Només cal esmentar autors com G.B. Shaw, Oscar Wilde o Samuel Beckett. Un lloc tan petit i d’on surt tanta gent genial, forçosament ha de tenir alguna cosa especial. Tanmateix tots aquests autors oscil·laren en relació al nacionalisme irlandès entre la indiferència i la hostilitat.
San Patrici és junt amb Crist Church una de les dues catedrals de Dublin i, des del meu punt de vista, la més encertada arquitectònicament. Curiosament ambdues són anglicanes perquè l’església catòlica mai no ha volgut iniciar el procés de devolució. El lloc principal de culte catòlic és la pro-catedral de Santa Maria, al nord del riu Leffey, és a dir, fora del centre històric de la ciutat que és al sud del riu. Dins de San Patrici destaca no només el monument a Swift, sinó algunes tombes policromades del segle XVI. L’altre catedral, Christ Church, és la més lligada a l’establishment anglès, és a dir a les forces d’ocupació. Com l’anterior és gòtica i la seva part més destacada és la cripta.
Un element fonament del tarannà irlandès, com sap qualsevol espectador habitual de les pel·lícules d’un altre irlandès genial, John Ford, és l’afecció a la beguda. Evidentment, varem entrar en contacte amb aquesta vessant de la cultura irlandesa. D’entrada visitant uns quants pubs que van servir per constatar que segurament és cert que la cervesa Guiness sap millor a Dublin que a Londres (a la capital britànica sovint no la tiren bé, prefereixen servir cerveses del seu país), però també visitant la destil·leria de Jameson i l’exposició de Guiness. La primera visita és molt més interessant que la segona. Els de Jameson mostren la destil·leria i et pots fer una idea ben clara del procés de fabricació del Whisky (d’altra banda no gaire complicat). La intenció fonamental de la visita és convèncer els visitants de la superioritat del Whisky irlandès sobre el Bourbon i l’escocès, cosa segurament certa en cert nivells del mercat. Des del meu punt de vista, els maltes escocesos són imbatibles, però tampoc podem comparar una ampolla de Jameson amb un Johny Walker, etiqueta vermella i més o menys tenen el mateix preu. Els de Guiness han optat per fer una exposició amb una estètica propera a les exposicions patrocinades per l’ajuntament de Barcelona, és a dir del tot confusa. Aquí no et fas una idea gaire clara. No hi ha guia, sinó uns cartells que no es llegeixen perquè no hi ha gaire llum. Val la pena, però, prendre una Guinnes al bar del centre, a 60 metres d’alçada, on es pot gaudir d’una visió panoràmica de la ciutat.