Dublin I

El cap de setmana passat vaig estar a Dublin aprofitant les facilitats donades per les companyies de baix preu, en aquest cas Ryan air. El viatge de Londres a Dublin és curt, mica menys d’una hora, és a dir menys de la meitat del temps que ens va costar arribar a Stansted des de Portobello Road un divendres a les quatre de la tarda. Em feia certa il·lusió arribar a una ciutat curiosa que es pot definir de manera contradictòria: un dels centres de referència de la cultura europea, especialment de la seva literatura i al mateix temps un lloc famós per un cert provincianisme. Un cap de setmana no és gaire temps, però de fet ambdues coses semblen ser certes. Les vinculacions literàries de Dublin són aclaparadores i la més sobresortint és la de Joyce. Hi ha un museu i centre cultural dedicat a l’autor de Finnegan’s Wake, es pot seguir la ruta de Leopold Bloom i de Stephen Dedallus per Dublin i de fet nosaltres mateixos varem estar prenent un Whisky irlandès a un pub anomenat Mulligan, prop del riu Leffey, on es van trobar la matinada del 17 de juny, Stephen y Leopold. L’any 2007 el bloomsday serà un dissabte i potser tindré l’oportunitat de veure-ho, encara que no si tindré cor per esmorzar un ronyó fregit amb llar com fa Leopold a la novel·la i sembla que cal fer el bloomsday. Tanmateix la vinculació literària que em concerneix més íntimament no és amb Joyce, del qual no soc estrictament un fan, sinó d’un, pel meu gust, majors genis de la literatura mundial; un d’aquests homes que justifiquen la literatura d’una llengua: Jonathan Swift, el qual descansa a la catedral de San Patrici en un racó d’una de les naus dedicat la seva memòria. De totes maneres hi ha moltes eleccions possibles quan es tracta de triar un escriptor de Dublin, com feu palès la visita al museu dels escriptors irlandesos. Només cal esmentar autors com G.B. Shaw, Oscar Wilde o Samuel Beckett. Un lloc tan petit i d’on surt tanta gent genial, forçosament ha de tenir alguna cosa especial. Tanmateix tots aquests autors oscil·laren en relació al nacionalisme irlandès entre la indiferència i la hostilitat.
San Patrici és junt amb Crist Church una de les dues catedrals de Dublin i, des del meu punt de vista, la més encertada arquitectònicament. Curiosament ambdues són anglicanes perquè l’església catòlica mai no ha volgut iniciar el procés de devolució. El lloc principal de culte catòlic és la pro-catedral de Santa Maria, al nord del riu Leffey, és a dir, fora del centre històric de la ciutat que és al sud del riu. Dins de San Patrici destaca no només el monument a Swift, sinó algunes tombes policromades del segle XVI. L’altre catedral, Christ Church, és la més lligada a l’establishment anglès, és a dir a les forces d’ocupació. Com l’anterior és gòtica i la seva part més destacada és la cripta.
Un element fonament del tarannà irlandès, com sap qualsevol espectador habitual de les pel·lícules d’un altre irlandès genial, John Ford, és l’afecció a la beguda. Evidentment, varem entrar en contacte amb aquesta vessant de la cultura irlandesa. D’entrada visitant uns quants pubs que van servir per constatar que segurament és cert que la cervesa Guiness sap millor a Dublin que a Londres (a la capital britànica sovint no la tiren bé, prefereixen servir cerveses del seu país), però també visitant la destil·leria de Jameson i l’exposició de Guiness. La primera visita és molt més interessant que la segona. Els de Jameson mostren la destil·leria i et pots fer una idea ben clara del procés de fabricació del Whisky (d’altra banda no gaire complicat). La intenció fonamental de la visita és convèncer els visitants de la superioritat del Whisky irlandès sobre el Bourbon i l’escocès, cosa segurament certa en cert nivells del mercat. Des del meu punt de vista, els maltes escocesos són imbatibles, però tampoc podem comparar una ampolla de Jameson amb un Johny Walker, etiqueta vermella i més o menys tenen el mateix preu. Els de Guiness han optat per fer una exposició amb una estètica propera a les exposicions patrocinades per l’ajuntament de Barcelona, és a dir del tot confusa. Aquí no et fas una idea gaire clara. No hi ha guia, sinó uns cartells que no es llegeixen perquè no hi ha gaire llum. Val la pena, però, prendre una Guinnes al bar del centre, a 60 metres d’alçada, on es pot gaudir d’una visió panoràmica de la ciutat.