Estranys, setciències i pentatletes

Estranys, setciències i pentatletes és el títol del recull on Josep Monserrat ha aplegat a Barcelonesa d’edicions, cinc estudis de filosofia política clàssica. Si hagués de triar un únic mot parlar dels sentiments que com a lector em desperta aquest text, aquest només podria ser admiració, no tant per la qualitat desplegada a les seves pàgines, que pròpiament no podia ser una sorpresa, com pel seu caràcter de testimoni de la força, la voluntat i la perseverança del seu autor. Hauria també de parlar de la satisfacció, causada per veure com el projecte que Jordi Sales imaginà fa més de vint anys perviu i que a diferencia de tants esforços al capdavall infructuosos, el seu mestratge té una continuïtat a la reflexió austera, sòbria i eficaç d’en Josep. Aquesta continuïtat no ha estat fàcil. Crec que cap de nosaltres fa vint anys era del tot conscient de la intempestivitat de la feina a desplegar. Tothom era més aviat pessimista però de segur no teníem una consciència cabdal de fins a quin punt aquesta reivindicació de la filosofia era aliena als temps que havien de venir, al país que alhora es feia i es desfeia i a la institució on de manera natural la nostra feina hauria d’haver trobat refugi. Per perseverar calia una fortalesa moral real i sé de que parlo, perquè d’altres no l’hem tinguda ...

Tots els articles són prou interessants però, per diferents raons, he llegit amb fruïció els tres últims. El tercer, els orígens de la història política, és alhora una aproximació a i una revindicació de la figura de Tucídides. Un dels goigs més certs viscuts a la meva docència ha estat ajudar a alguns alumnes a viure aquesta experiència fonamental que és llegir la història de la guerra del peloponesi. Josep sintetitza amb cura i brillantor les raons que justifiquen aquesta sensació. El cinquè és una reparació a un dels genis més consistents dels darrers segles, Jonathan Swift. L’autor dels Viatges de Gulliver fou implacable en la seva consideració de la humanitat i aquesta d’alguna manera es prengué una revenja degradant-lo a la consideració d’autor de literatura infantil, com de manera aguda observà Borges. La separació radical i sovint absurda entre estudis literaris i filosòfics serveix per a perpetuar i potenciar aquesta mena d’equívocs que només podrien ser superats com fa en Josep amb una lectura respectuosa de l’arrel i la dimensió filosòfica del geni irlandès. Finalment el quart article és una introducció a l’Anterastai que sense dubte és una de les lectures més clares i més susceptibles d’explicar allò que significa la lectura de Plató des d’un diàleg que mai hagi vist. El fet que potser l’Anterestai no fos escrit per Plató no és cap desavantatge ni molt menys una objecció. Pel contrari potser això facilita el caràcter de síntesi de les idees més rellevants amb que apareix l’escrit.

Dublin I

El cap de setmana passat vaig estar a Dublin aprofitant les facilitats donades per les companyies de baix preu, en aquest cas Ryan air. El viatge de Londres a Dublin és curt, mica menys d’una hora, és a dir menys de la meitat del temps que ens va costar arribar a Stansted des de Portobello Road un divendres a les quatre de la tarda. Em feia certa il·lusió arribar a una ciutat curiosa que es pot definir de manera contradictòria: un dels centres de referència de la cultura europea, especialment de la seva literatura i al mateix temps un lloc famós per un cert provincianisme. Un cap de setmana no és gaire temps, però de fet ambdues coses semblen ser certes. Les vinculacions literàries de Dublin són aclaparadores i la més sobresortint és la de Joyce. Hi ha un museu i centre cultural dedicat a l’autor de Finnegan’s Wake, es pot seguir la ruta de Leopold Bloom i de Stephen Dedallus per Dublin i de fet nosaltres mateixos varem estar prenent un Whisky irlandès a un pub anomenat Mulligan, prop del riu Leffey, on es van trobar la matinada del 17 de juny, Stephen y Leopold. L’any 2007 el bloomsday serà un dissabte i potser tindré l’oportunitat de veure-ho, encara que no si tindré cor per esmorzar un ronyó fregit amb llar com fa Leopold a la novel·la i sembla que cal fer el bloomsday. Tanmateix la vinculació literària que em concerneix més íntimament no és amb Joyce, del qual no soc estrictament un fan, sinó d’un, pel meu gust, majors genis de la literatura mundial; un d’aquests homes que justifiquen la literatura d’una llengua: Jonathan Swift, el qual descansa a la catedral de San Patrici en un racó d’una de les naus dedicat la seva memòria. De totes maneres hi ha moltes eleccions possibles quan es tracta de triar un escriptor de Dublin, com feu palès la visita al museu dels escriptors irlandesos. Només cal esmentar autors com G.B. Shaw, Oscar Wilde o Samuel Beckett. Un lloc tan petit i d’on surt tanta gent genial, forçosament ha de tenir alguna cosa especial. Tanmateix tots aquests autors oscil·laren en relació al nacionalisme irlandès entre la indiferència i la hostilitat.
San Patrici és junt amb Crist Church una de les dues catedrals de Dublin i, des del meu punt de vista, la més encertada arquitectònicament. Curiosament ambdues són anglicanes perquè l’església catòlica mai no ha volgut iniciar el procés de devolució. El lloc principal de culte catòlic és la pro-catedral de Santa Maria, al nord del riu Leffey, és a dir, fora del centre històric de la ciutat que és al sud del riu. Dins de San Patrici destaca no només el monument a Swift, sinó algunes tombes policromades del segle XVI. L’altre catedral, Christ Church, és la més lligada a l’establishment anglès, és a dir a les forces d’ocupació. Com l’anterior és gòtica i la seva part més destacada és la cripta.
Un element fonament del tarannà irlandès, com sap qualsevol espectador habitual de les pel·lícules d’un altre irlandès genial, John Ford, és l’afecció a la beguda. Evidentment, varem entrar en contacte amb aquesta vessant de la cultura irlandesa. D’entrada visitant uns quants pubs que van servir per constatar que segurament és cert que la cervesa Guiness sap millor a Dublin que a Londres (a la capital britànica sovint no la tiren bé, prefereixen servir cerveses del seu país), però també visitant la destil·leria de Jameson i l’exposició de Guiness. La primera visita és molt més interessant que la segona. Els de Jameson mostren la destil·leria i et pots fer una idea ben clara del procés de fabricació del Whisky (d’altra banda no gaire complicat). La intenció fonamental de la visita és convèncer els visitants de la superioritat del Whisky irlandès sobre el Bourbon i l’escocès, cosa segurament certa en cert nivells del mercat. Des del meu punt de vista, els maltes escocesos són imbatibles, però tampoc podem comparar una ampolla de Jameson amb un Johny Walker, etiqueta vermella i més o menys tenen el mateix preu. Els de Guiness han optat per fer una exposició amb una estètica propera a les exposicions patrocinades per l’ajuntament de Barcelona, és a dir del tot confusa. Aquí no et fas una idea gaire clara. No hi ha guia, sinó uns cartells que no es llegeixen perquè no hi ha gaire llum. Val la pena, però, prendre una Guinnes al bar del centre, a 60 metres d’alçada, on es pot gaudir d’una visió panoràmica de la ciutat.