Estranys, setciències i pentatletes

Estranys, setciències i pentatletes és el títol del recull on Josep Monserrat ha aplegat a Barcelonesa d’edicions, cinc estudis de filosofia política clàssica. Si hagués de triar un únic mot parlar dels sentiments que com a lector em desperta aquest text, aquest només podria ser admiració, no tant per la qualitat desplegada a les seves pàgines, que pròpiament no podia ser una sorpresa, com pel seu caràcter de testimoni de la força, la voluntat i la perseverança del seu autor. Hauria també de parlar de la satisfacció, causada per veure com el projecte que Jordi Sales imaginà fa més de vint anys perviu i que a diferencia de tants esforços al capdavall infructuosos, el seu mestratge té una continuïtat a la reflexió austera, sòbria i eficaç d’en Josep. Aquesta continuïtat no ha estat fàcil. Crec que cap de nosaltres fa vint anys era del tot conscient de la intempestivitat de la feina a desplegar. Tothom era més aviat pessimista però de segur no teníem una consciència cabdal de fins a quin punt aquesta reivindicació de la filosofia era aliena als temps que havien de venir, al país que alhora es feia i es desfeia i a la institució on de manera natural la nostra feina hauria d’haver trobat refugi. Per perseverar calia una fortalesa moral real i sé de que parlo, perquè d’altres no l’hem tinguda ...

Tots els articles són prou interessants però, per diferents raons, he llegit amb fruïció els tres últims. El tercer, els orígens de la història política, és alhora una aproximació a i una revindicació de la figura de Tucídides. Un dels goigs més certs viscuts a la meva docència ha estat ajudar a alguns alumnes a viure aquesta experiència fonamental que és llegir la història de la guerra del peloponesi. Josep sintetitza amb cura i brillantor les raons que justifiquen aquesta sensació. El cinquè és una reparació a un dels genis més consistents dels darrers segles, Jonathan Swift. L’autor dels Viatges de Gulliver fou implacable en la seva consideració de la humanitat i aquesta d’alguna manera es prengué una revenja degradant-lo a la consideració d’autor de literatura infantil, com de manera aguda observà Borges. La separació radical i sovint absurda entre estudis literaris i filosòfics serveix per a perpetuar i potenciar aquesta mena d’equívocs que només podrien ser superats com fa en Josep amb una lectura respectuosa de l’arrel i la dimensió filosòfica del geni irlandès. Finalment el quart article és una introducció a l’Anterastai que sense dubte és una de les lectures més clares i més susceptibles d’explicar allò que significa la lectura de Plató des d’un diàleg que mai hagi vist. El fet que potser l’Anterestai no fos escrit per Plató no és cap desavantatge ni molt menys una objecció. Pel contrari potser això facilita el caràcter de síntesi de les idees més rellevants amb que apareix l’escrit.