Viaggio in Italia

Des de que m’he llevat fa tres hores i mitja esta nevant. No he mirat encara les notícies però imagino que la situació serà caòtica. Només se de cert però, que la Bakerloo line pràcticament no funciona. Avui no treballo al matí i puc dedicar-me a veure caure la neu des de la finestra de la sala on treballo. La neu em fa pensar a la pel·lícula que vaig veure ahir al NFT, Journey to Italy, on certament no es veu la neu però hi ha una clara referència literària a un conte on aquest fenomen meteorològic juga un paper important, the dead. El matrimoni protagonista es diu precisament Joyce i a la seva peripècia hi té un paper fonamental un jove poeta ja mort que estigué enamorat del personatge d’Ingrid Bergman. No conec gaire bé el cine de Rosellini i això és segurament un buit que en algun moment haurà de ser omplert. El seu viatge en Italia és certament l’obra d’un cineasta que estava molt per endavant del seu temps. Com deia el meu germà, en Xavi, ahir en una conversa telefònica, és clar que les moltes hores esmerçades pels joves crítics de Cahiers veient les seves pel·lícules no foren debades. Moltes de les idees utilitzades per Godard són clarament presents en aquest film: des del refús a la utilització d’un guió articulat literàriament a la utilització de tràvelings subjectius com el que obre la pel·lícula que Godard, copià a la seva primera pel·lícula. Personalment allò que més m’interessa és com a aquest treball de Rosellini, és palès, una de les idees de Frampton, que aquest semblava definir com el summum de la modernitat. Journey to Italy és certament una narració, però també un documental sense pretensions d’objectivitat i, per això, és un assaig. Un documental no tant sobre Itàlia, com diu un títol possiblement simplificador per raons comercials, com d’una certa idea d’ Itàlia que només es pot trobar a la ciutat de Nàpols. És difícil imaginar una presentació feta amb més amor que la que apreciem quan Rosellini ens mostra el Vesubi, la illa de Capri, Pompeia o el museu d’antiguitat greco-romanes. Rosellini però va més enllà i en un cert moment el subjecte de la seva història esdevé allò que avui anomenem el xoc de civilitzacions: la repressió anglosatxona versus el catolicisme on la presència dels instints de vida i de mort és presenten de manera més poderosa sense atenuants. En un altre ordre de coses voldria destacar la presència d’aquest gran actor i personatge que fou George Sanders, el qual tingué l’acudit d’acabar els seus dies a Castelldefels i senyalar que si bé la pel·lícula és ara mateix més moderna que la major part de les estrenades a les pantalles, el mon que mostra és un mon prou envellit i llunyà a nosaltres: un món preturístic on el matrimoni anglès pot sentir una sensació de total estupor envers un plat de espagueti. Hi ha però un element que no ha variat gens des de llavors i és l’aboluta incapacitat mostrada pel personatge de Sanders, bon representant dels anglesos en general, per entendre’s amb algú que no parla la seva llengua. Del final de la pel·lícula extraordinari en parlaré un altre dia.