Cartesius

Cartesius és un altre dels films que Rosellini realitzà sobre filòsofs ( a més del ja esmentat sobre Pascal, hi ha altres dos sobre Agustí i Sòcrates. La mort el va impedir filmar els altres dos que tenia projectats sobre Kant i Marx). En aquest cas la comparació amb l’altre film vist, el dedicat a Pascal, és quasi inevitable i la veritat és que un xic desfavorable. En el seu conjunt, aquest Cartesius dona la impressió de ser una obra menys reeixida, menys enlluernadora visualment i menys fluida a la seva narració. L’explicació rau en part a les obres dels dos autors. El millor Descartes és un bon escriptor i les Meditacions tenen una clara dimensió dialògica, però tot plegat, literàriament parlant, la seva obra és menys atractiva que la pascaliana i això es reflecteix en un guió que també manlleva molts textos de l’obra cartesiana als seus parlaments. D’altra banda la vida de Descartes fou un xic més llarga que la de Pascal i més dilatada en esdeveniments. La pel·lícula tot i ser més llarga, dues hores i mitja, no recull tota la trajectòria vital de Descartes. Comença a la Fléche envers el 1615, mostrant l’arribada d’un missatger d’Itàlia que explica els continguts bàsics del Siderus Nuntius, i acaba envers el 1641 amb un Descartes profundament entristit per les simultànies morts del seu pare i de la seva filla. El film no descriu per tant els infructuosos intents de Descartes d’esdevenir la referència intel·lectual del jesuïtisme i la seva darrera etapa a la cort de la Reina de Suècia. L’assessor del film fou Ferdinand Alquié i això probablement resulta determinant d’algunes de les decisions preses per Rosellini. La presentació del filòsof té un cert biaix existencialista, de vegades pel meu gust massa exagerat. De fet, el final del film amb Descartes queixant-se que la recerca científica no l’ha permès viure, resulta un xic increïble per un autor que en nombroses ocasions es situà proper a la posició de l’intel·lectualisme moral. Rosellini no simpatitzava gens amb la figura de l’autor de les Meditacions, pensava que era un home intel·ligent però antipàtic. No em sembla però que el seu treball forci aquesta interpretació i pot ser vista pels que pensem que el cartesianisme implica una opció vital menys inhumana que la indicada per la seva llegenda. El moment de la vida quotidiana de Descartes més reflectit a la pel·lícula són els despertars de Descartes; sempre violents, sempre al migdia. Rosellini també remarca el caràcter erràtic de la vida de Descartes constantment canviant de domicili per tal de preservar la seva tranquil·litat i la independència del seu treball.