La Ronde

La noia com potser recordareu és "la mujer pantera"

Després de la seva estada als Estats Units on mai no es va acabar d’adaptar al sistema de treball (però va rodar alguna obra mestra indiscutible) Ophüls va triar una obra de Schnitzler pel seu retorn al cine europeu: la ronde. Amb una mica menys de prestigi que els films posteriors, la ronde gairebé seixanta anys després és una pel•lícula molt i molt fruïble, en cap sentit inferior a les següents. Amb ganes de trencar les convencions narratives del cine americà del moment, generalment molt estrictes, Ophüls identifica el narrador omniscient amb un personatge que exerceix de director de l’acció, i ocasionalment de censor, amb la qual cosa pel mateix preu no sols tenim Schnitzler sinó també Brecht. El matís de distància aportat per l’irònic narrador omniscient és del tot fonamental. Sense aquesta mirada el conjunt d’històries quedaria reduït a la forma més trivial de romanticisme. Gràcies a ella, el film d’Ophüls esdevé un homenatge a la passió sexual que no dissimula, sinó que posa de relleu, les dimensions ridícules de la humanitat quan es lliura a aquesta passió; un exemple del tot reeixit de la necessària síntesi entre tragèdia i comèdia. Ophüls tingué la sort de comptar amb un repartiment immillorable on possiblement brillen més les actrius (els personatges femenins són més agraïts, més generosos, que els masculins com no podria ser d’altra manera; la perspectiva del film tendeix molt més al feminisme que no pas al masclisme) i feu un film de gran bellesa amb la seva característica concepció de la mobilitat de la càmera. Per cert, tot mirant per la xarxa, vaig trobar aquest poema de James Mason que mostra que no era tan bon poeta com actor, però sí un tipus amb molt sentit de l’humor

A shot that does not call for tracks
Is agony for poor old Max,
Who, separated from his dolly,
Is wrapped in deepest melancholy.
Once, when they took away his crane,
I thought he'd never smile again.

le plaisir

Beneït sigui Max Ophuls! Vaig tornar a veure un dels seus antics films, La plaisir, rodat al 1952 sobre una selecció de contes de Guy de Maupassant i va servir per refermar-me a la meva convicció de què l’austríac és potser la més oblidada i menystinguda de les grans figures de la cinematografia mundial, segurament amb Hitchcock i Welles el que millor entengué al seu temps les possibilitats de l’art cinematogràfic. Condició de possibilitat de la Nouvelle vague, cap dels seus membres fou però capaç mai de fer films tan joiosos, plaents i fecunds. Com pràcticament quasi totes les seves pel·lícules le plaisir està ambientada a l’Europa anterior a la primera guerra mundial, és a dir, quan encara a la civilització europea hi podia quedar algun vestigi d’innocència. Revindicació d’una noció de plaer gens afectada de cap mena de mecanicisme, un plaer redemptor des del seu elitisme, és difícil pensar una millor adequació de forma i contingut especialment quan Ophuls utilitza el seu recurs expressiu fonamental: la mobilitat de la càmera. Especialment memorable són els travellings entorn del bordell del poblet de Normandia, un lloc que només ens es mostrat des de fora a traves de les seves finestres entreobertes, subratllant amb elegància i un punt de crueltat la limitació de ser només espectadors.

Letter from an unknow women

Torno a veure Letter from an unknow women que feia molts anys que no veia. Molta gent l’ha valorada com el millor opuhls americà. No estic gens segur, perquè també m’agrada molt The reckless moment que potser és el millor treball de James Mason. En tot cas frueixo molt de la visió d’aquesta pel·lícula. La memòria en aquest cas no ha estat traïdora. El meu germà em va comentar que fa poc a Catalunya s’ha estrenat una adaptació teatral, no sé si del film o de la novel·la de Stephan Zweig que constitueix la seva base. La diferència fonamental amb la pel·lícula és que el paper de Lisa és interpretat per tres actrius, mentre que a la versió d’Hollywood Joan Fontaine, interpretava la protagonista a tres edats diferents. Sense opinar sobre aquesta adaptació catalana que no he vist, al film Opuhls treu un partit extraordinari al desplaçament d’edat de la protagonista. Certament Joan Fontaine no és gaire versemblant com una nena de dotze anys, però la pel·lícula és la narració de Lisa en aquesta carta feta abans de morir. Allò que veiem no és doncs possiblement la realitat dels fets sinó la seva interpretació, no pas una nena de dotze anys sinó com la dóna de trenta cinc reinterpreta el seu passat (una estratègia anàloga a la que permet veure un James Stewart de més de cinquanta anys interpretar un jove llicenciat de dret acabat de sortir a la universitat a The Man who shot Liberty Valance). Per a molts aquesta carta és considerat com un dels films més romàntics sortit dels estudis d’Hollywood. És un romanticisme però gens banal on la protagonista és un subjecte molt més actiu del que sembla a primera vista, tot confirmant amb la seva acció la vessant nihilista de la concepció romàntica de l’amor, de la que havia parlat en el meu comentari sobre Gertrud. De fet, hi ha una evident relació entre aquesta Lisa i la protagonista del film de Dreyer. Lisa és però menys teòrica,menys freda i acaba al capdavall essent més destructiva de tot allò que estima. Formalment Opuhls va ésser capaç d’anar fent a Hollywood sense trair les seves concepcions, la presentació de les dues entrades de Stephan al seu apartament amb una noia, primer vista per Lisa, després essent Lisa la noia, defineixen per si soles allò que suposa esser un gran cineasta.