le plaisir

Beneït sigui Max Ophuls! Vaig tornar a veure un dels seus antics films, La plaisir, rodat al 1952 sobre una selecció de contes de Guy de Maupassant i va servir per refermar-me a la meva convicció de què l’austríac és potser la més oblidada i menystinguda de les grans figures de la cinematografia mundial, segurament amb Hitchcock i Welles el que millor entengué al seu temps les possibilitats de l’art cinematogràfic. Condició de possibilitat de la Nouvelle vague, cap dels seus membres fou però capaç mai de fer films tan joiosos, plaents i fecunds. Com pràcticament quasi totes les seves pel·lícules le plaisir està ambientada a l’Europa anterior a la primera guerra mundial, és a dir, quan encara a la civilització europea hi podia quedar algun vestigi d’innocència. Revindicació d’una noció de plaer gens afectada de cap mena de mecanicisme, un plaer redemptor des del seu elitisme, és difícil pensar una millor adequació de forma i contingut especialment quan Ophuls utilitza el seu recurs expressiu fonamental: la mobilitat de la càmera. Especialment memorable són els travellings entorn del bordell del poblet de Normandia, un lloc que només ens es mostrat des de fora a traves de les seves finestres entreobertes, subratllant amb elegància i un punt de crueltat la limitació de ser només espectadors.