Letter from an unknow women

Torno a veure Letter from an unknow women que feia molts anys que no veia. Molta gent l’ha valorada com el millor opuhls americà. No estic gens segur, perquè també m’agrada molt The reckless moment que potser és el millor treball de James Mason. En tot cas frueixo molt de la visió d’aquesta pel·lícula. La memòria en aquest cas no ha estat traïdora. El meu germà em va comentar que fa poc a Catalunya s’ha estrenat una adaptació teatral, no sé si del film o de la novel·la de Stephan Zweig que constitueix la seva base. La diferència fonamental amb la pel·lícula és que el paper de Lisa és interpretat per tres actrius, mentre que a la versió d’Hollywood Joan Fontaine, interpretava la protagonista a tres edats diferents. Sense opinar sobre aquesta adaptació catalana que no he vist, al film Opuhls treu un partit extraordinari al desplaçament d’edat de la protagonista. Certament Joan Fontaine no és gaire versemblant com una nena de dotze anys, però la pel·lícula és la narració de Lisa en aquesta carta feta abans de morir. Allò que veiem no és doncs possiblement la realitat dels fets sinó la seva interpretació, no pas una nena de dotze anys sinó com la dóna de trenta cinc reinterpreta el seu passat (una estratègia anàloga a la que permet veure un James Stewart de més de cinquanta anys interpretar un jove llicenciat de dret acabat de sortir a la universitat a The Man who shot Liberty Valance). Per a molts aquesta carta és considerat com un dels films més romàntics sortit dels estudis d’Hollywood. És un romanticisme però gens banal on la protagonista és un subjecte molt més actiu del que sembla a primera vista, tot confirmant amb la seva acció la vessant nihilista de la concepció romàntica de l’amor, de la que havia parlat en el meu comentari sobre Gertrud. De fet, hi ha una evident relació entre aquesta Lisa i la protagonista del film de Dreyer. Lisa és però menys teòrica,menys freda i acaba al capdavall essent més destructiva de tot allò que estima. Formalment Opuhls va ésser capaç d’anar fent a Hollywood sense trair les seves concepcions, la presentació de les dues entrades de Stephan al seu apartament amb una noia, primer vista per Lisa, després essent Lisa la noia, defineixen per si soles allò que suposa esser un gran cineasta.