La Ronde

La noia com potser recordareu és "la mujer pantera"

Després de la seva estada als Estats Units on mai no es va acabar d’adaptar al sistema de treball (però va rodar alguna obra mestra indiscutible) Ophüls va triar una obra de Schnitzler pel seu retorn al cine europeu: la ronde. Amb una mica menys de prestigi que els films posteriors, la ronde gairebé seixanta anys després és una pel•lícula molt i molt fruïble, en cap sentit inferior a les següents. Amb ganes de trencar les convencions narratives del cine americà del moment, generalment molt estrictes, Ophüls identifica el narrador omniscient amb un personatge que exerceix de director de l’acció, i ocasionalment de censor, amb la qual cosa pel mateix preu no sols tenim Schnitzler sinó també Brecht. El matís de distància aportat per l’irònic narrador omniscient és del tot fonamental. Sense aquesta mirada el conjunt d’històries quedaria reduït a la forma més trivial de romanticisme. Gràcies a ella, el film d’Ophüls esdevé un homenatge a la passió sexual que no dissimula, sinó que posa de relleu, les dimensions ridícules de la humanitat quan es lliura a aquesta passió; un exemple del tot reeixit de la necessària síntesi entre tragèdia i comèdia. Ophüls tingué la sort de comptar amb un repartiment immillorable on possiblement brillen més les actrius (els personatges femenins són més agraïts, més generosos, que els masculins com no podria ser d’altra manera; la perspectiva del film tendeix molt més al feminisme que no pas al masclisme) i feu un film de gran bellesa amb la seva característica concepció de la mobilitat de la càmera. Per cert, tot mirant per la xarxa, vaig trobar aquest poema de James Mason que mostra que no era tan bon poeta com actor, però sí un tipus amb molt sentit de l’humor

A shot that does not call for tracks
Is agony for poor old Max,
Who, separated from his dolly,
Is wrapped in deepest melancholy.
Once, when they took away his crane,
I thought he'd never smile again.