North by Northwest
Aquest any s’esdevé el cinquantè aniversari de North by Northwest i amb aquest motiu el BFi projecta una còpia nova. A l’entrevista amb Truffaut, Hitchcock parlà llargament sobre el film i insistí una idea que definia el propòsit que l’anima a fer el film: resoldre problemes d’espai manipulant el temps cinematogràfic i a l’inversa. La fórmula és explícita i del tot afortunada: una aproximació suficient per gaudir del film és la merament formal, el seu joc amb el muntatge, concretament. De fet, entenc que advertir-nos d’aquesta intenció, és el propòsit dels extraordinaris títols de crèdit del film (Saul Bass) on des d’un disseny purament geomètric es van formant els gratacels de New York, els seus carrers reflectits als vidres dels efidicis i finalment la gernació de cotxes i persones que omple aquests carrers. A més, North by Northwest és una comèdia i possiblement la millor comèdia d’Hitchcock (i això és dir de quasi tota la seva filmografia, segurament només The Wrong Man i Vertigo podrien constituir una excepció i en el darrer tampoc completament). Això no és casualitat, sinó que és el gènere que més es podia escaure a l’experimentació lúdica feta per Sir Alfred. El film en el seu moment tingué un bon èxit comercial però cap crític se’l prengué seriosament, decebuts per la inversemblança de la trama que, segons un dels més brillants, feia el film involuntàriament còmic. Probablement és d’un dels films que més es devia divertir fent. Certament, no és un fonament tan bo per la disquisició metafísica com el seu film precedent Vertigo, que en canvi no fou cap èxit des del punt de vista monetari, però hi ha també una mirada àcida i escèptica sobre la inseguretat de les relacions humanes. Fou el darrer film amb Cary Grant, fet sense dubte relacionat amb l’edat de l’actor de Bristol, més de 55 anys quan feu el film, però també potser pel fet que segurament ja no podia fer res de millor amb aquest actor. Cal dir però que la seva presència és brillant no només pel seu carisma sinó pels seus excel•lents acompanyants: una Eve Marie Saint, fent un paper completament allunyat del seu registre habitual i un James Mason, habilitat per competir amb el protagonista, tant en elegància com en cinisme.Etiquetes de comentaris: Cary Grant, cine, Eve Marie Saint, Hitchcock, Mason
posted by Jordi at 19:03:00
2 Comments:
He rigut molt amb aquesta pel.lícula; la seqüència de la trompa a la comissaria, el personatge de la mare, tan marca de la casa... I en Grant està esplèndit i encara força atractiu.
En algun lloc he llegit que per als papers de prota amb ambgüitat moral, pensava en el Grant, i per als papers de bondadós sense fisures en l'Stewart.
"Vértig", tan alabada i analitzada per col.legues, em deixa bastant freda; qüestió de gustos. En canvi, trobo molt trista i fonda "Marnie"
Allò que Truffaut li va insinuar i que Hitchcock més o menys va concedir és que ell veia aquests dos actors com una prolongació d’ell mateix. Cary Grant era allò que Sir Alfred hagués volgut ser i J. Stewart era una heroi més proper a la seva personalitat, un personatge essencialment passiu ( i aquí el millor exemple és The Rear Window). En tot cas ell per aquest film sempre pensà en Cary Grant, tot i que James Stewart havia llegit el guió i volia el paper. Hitchcock però el trobava massa vell (de fet, Stewart, era més jove que Cary Grant) i retardà deliberadament el rodatge de la pel•lícula fins que Stewart estava tan compromès amb un altre film que no podia acceptar el paper (afortunadament perquè l’altre film era Anatomy of a murder, que és un film impensable sense la seva presència i un dels seus millors treballs).
Jo he parlat al post de North by Northwest, però tinc una feblesa especial per Vertigo. La primera vegada que la vaig veure fou una de les meves experiències cinematogràfiques més intenses, que no deixo mai de reviure, ni que sigui parcialment, quan la torno a veure.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home