Bigger than life

Bigger than life fou un film realitzat per Nicholas Ray l’any 1956. El protagonista principal fou el productor del film James Mason. Relativament poc coneguda en comparació a altres obres del mateix director, resisteix segurament amb avantatge la comparació amb la major part d’elles. De fet, després de la visió l’altre nit, l’havia vist només una vegada fa més de vint anys, diria que és un dels films americans més interessants dels cinquanta, tot i que malauradament el final del film no resulta del tot satisfactori, fent-se massa clara la imposició del final feliç. En aquest sentit, succeeix el contrari que A rebel without a cause (el film segurament més emblemàtic de Ray) on el final, amb la mort de Plato, resulta coherent amb el fil dramàtic de la narració, tot i que en conjunt em sembla molt superior el film protagonitzat per Mason. Tots dos comparteixen una gran eloqüència visual i en el cas de Bigger than life podem parlar sense dubtes de mestratge. Ray desenvolupà una gran capacitat expressiva amb elements que en directors convencionals eren només ornamentals: la pantalla ample, l’ús del color, les angulacions de càmera...
Bigger than life és la història d’un professor d’institut que per mantenir el nivell de vida d’un americà mitjà es veu forçar a fer hores extres en una companyia de taxis. Exhaust no dóna atenció als símptomes d’una malaltia arterial amb un caràcter fatal. Els metges però decideixen provar una droga nova llavors, la cortisona. Ed Avery, aquest és el nom del mestre, es recupera però la seva personalitat experimenta canvis que li duen a desenvolupar trets clarament psicòtics fins a esdevenir una amenaça per la seva família. El film respon a la finalitat del lluïment del seu protagonista i certament l’evolució del personatge serveix per que Mason deixi clara la seva ductilitat com a actor. La pel•lícula fou però un fracàs absolut segurament perquè trencava un dels manaments fonamentals, segons Fritz Lang, del cinema americà: la idea que el protagonista ha de ser John Does. En el film de Ray, el protagonista no només és un intel•lectual sinó que parla anglès d’Anglaterra, fet molt estrany que mai arriba a ser explicat
Allò però he trobat més atraient del film és la descripció feta del treball del seu protagonista, ja que incideix en un dels temes que del que vaig parlar a la meva descripció del malestar a l’ensenyament: el caràcter ambigu que ha anat adquirint la professió d’ensenyant, marcada per la contraposició entre uns individus formats amb mentalitat de pertànyer a una mena d’elit, i que de fet requeririen aquest reconeixement per fer el seu treball d’una manera convincent, i una realitat en la què són de fet només petites peces d’una maquinària que produeix un bé de consum, mai de manera prou barata pels que els paguen. Llavors parlava, seguint Bordieu, d’un desplaçament de camp, el qual seria el rerefons de la tensió que Avery havia negociat amb més o menys encert com qualsevol altre membre d’un claustre, però que esclata com a conseqüència de la seva addicció, la qual li permet manifestar un ressentiment que feia molts anys que s’havia anat covant (la interpretació de Mason, com se n’adonà Truffaut, és prou bona per mostrar que la metadona no canvia Avery, sinó que li permet mostrar-se com sempre havia estat). Un ressentiment però que més enllà dels professors pot afectar a tothom definible com a intel•lectual, en un moment on ningú, fora dels que aspiren a ser reconeguts com a intel•lectuals, experimenta cap mena d’admiració i fins i tot respecte per aquesta mena de figura.