The african queen

El BFI està projectant diàriament The african queen. La nova còpia, restaurada digitalment, té una lluminositat aclaparadora molt superior a les utilitzades quan vaig veure el film per primera vegada a la reestrena a Barcelona de fa trenta anys. Només això justifica una revisió del film que sembla del tot nou. The african queen no té un guió especialment versemblant ni convincent però és una rara ocasió de veure una de les parelles més carismàtiques de la història del cine. Tots dos estan en plena forma i no deceben en absolut. Huston tingué l’encert de no prendre’s massa seriosament la història i plantejà el film bàsicament com una comèdia, des de la primera escena quan Marley i Hepburn intenten amb un èxit nul interpretar un himne metodista a la seva església plena de nadius fins a la improbable resolució final. Entre mig veiem molts animals, molt paisatge tropical i ens entretenim amb uns diàlegs quasi sempre interessants i que quan no ho són, són salvats per l’ofici dels protagonistes. Bogart obtingué amb aquest film, l’Òscar que ell ja pensava merèixer pel seu treball a la hustoniana, The Treasure of Sierra Madre, però pel meu gust ofereix a aquest film una interpretació més autèntica i més humana, menys atabalada per l’angoixa de fer una gran creació dramàtica. En sortir discutirem però el caràcter del tot intempestiu d’una pel·lícula que ara no es podria rodar, perquè difícilment. el públic s’interessarà per una història d’amor entre dos persones de més de quaranta anys