The african queen

El BFI està projectant diàriament The african queen. La nova còpia, restaurada digitalment, té una lluminositat aclaparadora molt superior a les utilitzades quan vaig veure el film per primera vegada a la reestrena a Barcelona de fa trenta anys. Només això justifica una revisió del film que sembla del tot nou. The african queen no té un guió especialment versemblant ni convincent però és una rara ocasió de veure una de les parelles més carismàtiques de la història del cine. Tots dos estan en plena forma i no deceben en absolut. Huston tingué l’encert de no prendre’s massa seriosament la història i plantejà el film bàsicament com una comèdia, des de la primera escena quan Marley i Hepburn intenten amb un èxit nul interpretar un himne metodista a la seva església plena de nadius fins a la improbable resolució final. Entre mig veiem molts animals, molt paisatge tropical i ens entretenim amb uns diàlegs quasi sempre interessants i que quan no ho són, són salvats per l’ofici dels protagonistes. Bogart obtingué amb aquest film, l’Òscar que ell ja pensava merèixer pel seu treball a la hustoniana, The Treasure of Sierra Madre, però pel meu gust ofereix a aquest film una interpretació més autèntica i més humana, menys atabalada per l’angoixa de fer una gran creació dramàtica. En sortir discutirem però el caràcter del tot intempestiu d’una pel·lícula que ara no es podria rodar, perquè difícilment. el públic s’interessarà per una història d’amor entre dos persones de més de quaranta anys

Pembrokeshire

Pembrokshire és la comarca més occidental del País de Gales. El seu atractiu turístic més important és el Coastal National Walk que segueix el perfil de la seva costa per una longitud superior a les cent milles. Hi havia d’estat de passada fa tres anys, de camí cap a Irlanda, quan vaig visitar St. David’s la ciutat més petita del Regne Unit. Aquest cop em vaig quedar a Tenby, en la part sud de la península, una ciutat que va esdevenir un centre turístic de primer ordre a l’època victoriana i que encara manté una bona part de les seves muralles medievals. Van ser dies esmerçats fonamentalment a passejar pels camins de l’esmentada ruta. El temps va ser, les fotos permeten apreciar-ho, excepcionalment càlid i lluminós per aquelles contrades. Segurament he encertat amb els tres o quatre dies que tenen d’estiu.
Caminar és, atesa l’edat en què vaig entrant, l’exercici més saludable a l’abast de les meves possibilitats. També és un mitjà acceptablement efectiu d’higiene mental (incomparable amb el futbol però aquest ja està fora de les meves possibilitats). L’extensió del camí et permet aïllar-te eficaçment de la resta de la humanitat i pels amants del mar, com és el meu cas no es pot concebre cap espectacle millor. El camí segueix un successió de penya-segats batuts contínuament per les onades; de tant en tant apareix una petita platja, sovint inaccessible i, per tant, del tot verge. D’altres vegades plenes de nadius que han desenvolupat l’hàbit de prendre el sol mentre es protegeixen del vent, sovint furiós. Vaig estar-me quatre dies i no m’hagués important estar-me 400. La muntanya en canvi em cansa molt ràpidament potser perquè, d’entrada, a l’alçada no m’hi trobo físicament bé, mentre que la salabror té un caire clarament tonificant. Mentre les connotacions de la mar són positives en gairebé tots el cassos, la primera associació que em ve al cap amb l’alta muntanya són les sinistres associacions alpinistes que foren un dels bressols del nazisme.
Aquest dies a més els marges del camí estan plens d’una floració feréstega, de dimensions petites, però intensa en lluminositat i color. Com em passa sempre que surto dels murs de la ciutat, la meva ignorància es fa present de forma aclaparadora. La riquesa ornitològica és important però no en sé prou per fruir-ne. Quan entro en un cert moment amb una zona boscosa sense estar massa atent distingeixo llebres i una guineu ben grossa que s’esmuny ràpidament al meu pas. Inevitablement em venen al cap les cabòries descrites per Sebald en un dels seus llibres, potser els millors textos de la darrera part del segle XX. Dissabte a la tarda, prop de St. Gowan’s, el camí recorre una superfície molt plana i travesso un grup de cavalls que han sortit a pasturar i fer exercici. Han criat fa poc i per això me’ls miro de lluny però prou a prop per poder entendre l’admiració que aquests animals desperten a molta gent. Recordo la mort de Sterling Hayden a The Asphalt Jungle potser la millor escena que mai rodà John Huston, del tot definitòria d’una certa idea d’Amèrica

John Huston

El NFT ofereix aquest mes i el vinent una retrospectiva no completa però si molt ample de l’obra de John Huston. Així aquests darrers dies he aprofitat per reveure les dues pel·lícules que recordava amb més interès de la seva primera etapa: Asphalt Jungle i The Treasure of the Sierra Madre. Feia molt temps que no veia cap de les dues i m’ha agradat més la primera que la segona. The Asphalt Jungle és una pel·lícula que comença bé, que es deixa veure sempre, que augmenta d’interès en el transcurs de la seva projecció i que finalment ofereix vint minuts extraordinaris en la seva conclusió amb l’escenificació absoluta de la mala sort que suposa la detenció de Doc i l’emotiu i commovedor periple final d’un agonitzant Sterling Hayden, que, com a mínim, acaba morint entre els cavalls que no hagués hagut de deixar mai. El millor moment del film, es dona a més quan reconeixem que la música del film és de Miklos Rosza sense treure mèrits a Huston que filma aquesta conclusió de manera inspirada. Tanmateix cada cop és més evident la extraordinària importància dels autors de bandes sonores. Hitchcock i Fellini eren ben segur genis però quan van deixar de treballar amb B. Herrman i Nino Rota ja no ho semblaven pas tant. The treasure of Sierra Madre és de Max Steiner que no és Miklos Rosza i la pel·lícula em va semblar també una mica inferior a la seva predecessora. Massa llarga en alguns moments, bastant discursiva i amb una interpretació de Bogart potser no dolenta però si desigual. La pel·lícula també té però coses bones:el seu inici amb la descripció de l’erràtic peregrinar dels americans perduts a Tampico i sobre tot el seu final des del moment en que Bogart planteja a Holt el desafiament de no dormir-se, la seva mort a mans dels bandolers i sobre tot la rialla final de Walter Huston, plena de saviesa de la millor qualitat. Huston no està a hores d’ara considerat en un primer lloc del panteó cinematogràfic com podia semblar-ho a la dècada dels seixanta quan el seu cine estava molt valorat, de manera una mica inexplicable, per la intel·lectualitat d’esquerra. Tanmateix hom no pot negar que era, aquestes dues pel·lícules ho mostren, un cineasta valent; capaç de fer pel·lícules on els bon eren aquells que tradicionalment havien estat els dolent (Asphalt Jungle) o una pel·lícula sense final feliç, ni història d’amor i on es renunciava a qualsevol dimensió heroica de la seva estrella com The Treasure of the sierra madre.