John Huston

El NFT ofereix aquest mes i el vinent una retrospectiva no completa però si molt ample de l’obra de John Huston. Així aquests darrers dies he aprofitat per reveure les dues pel·lícules que recordava amb més interès de la seva primera etapa: Asphalt Jungle i The Treasure of the Sierra Madre. Feia molt temps que no veia cap de les dues i m’ha agradat més la primera que la segona. The Asphalt Jungle és una pel·lícula que comença bé, que es deixa veure sempre, que augmenta d’interès en el transcurs de la seva projecció i que finalment ofereix vint minuts extraordinaris en la seva conclusió amb l’escenificació absoluta de la mala sort que suposa la detenció de Doc i l’emotiu i commovedor periple final d’un agonitzant Sterling Hayden, que, com a mínim, acaba morint entre els cavalls que no hagués hagut de deixar mai. El millor moment del film, es dona a més quan reconeixem que la música del film és de Miklos Rosza sense treure mèrits a Huston que filma aquesta conclusió de manera inspirada. Tanmateix cada cop és més evident la extraordinària importància dels autors de bandes sonores. Hitchcock i Fellini eren ben segur genis però quan van deixar de treballar amb B. Herrman i Nino Rota ja no ho semblaven pas tant. The treasure of Sierra Madre és de Max Steiner que no és Miklos Rosza i la pel·lícula em va semblar també una mica inferior a la seva predecessora. Massa llarga en alguns moments, bastant discursiva i amb una interpretació de Bogart potser no dolenta però si desigual. La pel·lícula també té però coses bones:el seu inici amb la descripció de l’erràtic peregrinar dels americans perduts a Tampico i sobre tot el seu final des del moment en que Bogart planteja a Holt el desafiament de no dormir-se, la seva mort a mans dels bandolers i sobre tot la rialla final de Walter Huston, plena de saviesa de la millor qualitat. Huston no està a hores d’ara considerat en un primer lloc del panteó cinematogràfic com podia semblar-ho a la dècada dels seixanta quan el seu cine estava molt valorat, de manera una mica inexplicable, per la intel·lectualitat d’esquerra. Tanmateix hom no pot negar que era, aquestes dues pel·lícules ho mostren, un cineasta valent; capaç de fer pel·lícules on els bon eren aquells que tradicionalment havien estat els dolent (Asphalt Jungle) o una pel·lícula sense final feliç, ni història d’amor i on es renunciava a qualsevol dimensió heroica de la seva estrella com The Treasure of the sierra madre.