Pembrokeshire

Pembrokshire és la comarca més occidental del País de Gales. El seu atractiu turístic més important és el Coastal National Walk que segueix el perfil de la seva costa per una longitud superior a les cent milles. Hi havia d’estat de passada fa tres anys, de camí cap a Irlanda, quan vaig visitar St. David’s la ciutat més petita del Regne Unit. Aquest cop em vaig quedar a Tenby, en la part sud de la península, una ciutat que va esdevenir un centre turístic de primer ordre a l’època victoriana i que encara manté una bona part de les seves muralles medievals. Van ser dies esmerçats fonamentalment a passejar pels camins de l’esmentada ruta. El temps va ser, les fotos permeten apreciar-ho, excepcionalment càlid i lluminós per aquelles contrades. Segurament he encertat amb els tres o quatre dies que tenen d’estiu.
Caminar és, atesa l’edat en què vaig entrant, l’exercici més saludable a l’abast de les meves possibilitats. També és un mitjà acceptablement efectiu d’higiene mental (incomparable amb el futbol però aquest ja està fora de les meves possibilitats). L’extensió del camí et permet aïllar-te eficaçment de la resta de la humanitat i pels amants del mar, com és el meu cas no es pot concebre cap espectacle millor. El camí segueix un successió de penya-segats batuts contínuament per les onades; de tant en tant apareix una petita platja, sovint inaccessible i, per tant, del tot verge. D’altres vegades plenes de nadius que han desenvolupat l’hàbit de prendre el sol mentre es protegeixen del vent, sovint furiós. Vaig estar-me quatre dies i no m’hagués important estar-me 400. La muntanya en canvi em cansa molt ràpidament potser perquè, d’entrada, a l’alçada no m’hi trobo físicament bé, mentre que la salabror té un caire clarament tonificant. Mentre les connotacions de la mar són positives en gairebé tots el cassos, la primera associació que em ve al cap amb l’alta muntanya són les sinistres associacions alpinistes que foren un dels bressols del nazisme.
Aquest dies a més els marges del camí estan plens d’una floració feréstega, de dimensions petites, però intensa en lluminositat i color. Com em passa sempre que surto dels murs de la ciutat, la meva ignorància es fa present de forma aclaparadora. La riquesa ornitològica és important però no en sé prou per fruir-ne. Quan entro en un cert moment amb una zona boscosa sense estar massa atent distingeixo llebres i una guineu ben grossa que s’esmuny ràpidament al meu pas. Inevitablement em venen al cap les cabòries descrites per Sebald en un dels seus llibres, potser els millors textos de la darrera part del segle XX. Dissabte a la tarda, prop de St. Gowan’s, el camí recorre una superfície molt plana i travesso un grup de cavalls que han sortit a pasturar i fer exercici. Han criat fa poc i per això me’ls miro de lluny però prou a prop per poder entendre l’admiració que aquests animals desperten a molta gent. Recordo la mort de Sterling Hayden a The Asphalt Jungle potser la millor escena que mai rodà John Huston, del tot definitòria d’una certa idea d’Amèrica