David Lean (I)

Com veig que també fa la filmoteca de Barcelona, el BFI està commemorant aquest mes i el vinent la figura de David Lean en el seu centenari. L’esforç realitzat és de primer ordre, hi ha hagut una restauració de tots els films del seu primer període, els menys coneguts, que s’exhibeixen en còpies noves, pel que he pogut veure, d’una qualitat extraordinària. Els actes previstos tenen aquí un cert caràcter de reparació. Hi una certa mala consciència entorn de David Lean, ja que si a hores d’ara sembla indiscutible que és un dels dos cineastes britànics més importants de tots els temps (l’altre és Hitchcock), en els seus últims anys fou l’objecte de les ires dels crítics del moment, radicalment oposats al seu treball. Em sembla que Truffaut fou el primer que presentà Lean com el model perfecte del cineasta impersonal, sense possibilitats d’adquirir cap caràcter d’autor. En tot cas, és cert que veient com treballava Lean, és difícil pensar un cineasta més oposat a l’esperit dels seixanta. Ell mateix reconegué que el seu ideal passava per no deixar cap lloc a la improvisació. El rodatge era un èxit absolut si reflectia el guió de manera perfectament fidel. Probablement això era una característica comuna amb Hitchcock, pel qual el moment autènticament creatiu era l’elaboració del guió (evidentment, tant en un cas com en l’altre no es tractava de guions purament literaris). L’altre element comú amb Hitchcock està relacionada en el seu caràcter marginal enfront de l’establishment anglès determinat en el dos casos per motius religiosos. L’autor de Vertigo era catòlic i el de Lawrence d’Aràbia quàquer.

Entre les activitats organitzades pel BFI hi ha un curs al qual estic assistint. Fonamentalment és una invitació a veure les pel·lícules de Lean (que no són gaires, quinze pel·lícules en més de quaranta anys de professió) i alguns materials d’accés més difícil com mostres del seu treball als anys trenta com editor, és a dir, responsable del muntatge. De les discussions que anem tenint es poden extreure algunes conclusions clares. A la pregunta sobre què defineix el seu cine hi ha dues respostes ben clares, una a nivell formal, l’altre temàtic. Formalment, el cine de Lean és una constatació i una celebració del poder del muntatge, l’aspecte que més l’interessava de la creació d’un film. Temàticament, totes les seves pel·lícules tendeixen a ser una reflexió sobre la noció d’ “englishness”, al primer període mostrant la vida anglesa, al segon període mostrant l’experiència d’anglesos dins d’entorns estranys (la única excepció fora segurament Doctor Zhivago).

No soc un bon coneixedor del cine de Lean ja que amb l’excepció de Great expectations (de la que ja he parlat en aquest blog en una altra ocasió) desconeixia totalment les pel·lícules anteriors a The Bridge over the river Kwai, el títol que obrí el cicle de les grans produccions. Ara se m’obre una possibilitat de cobrir aquest buit. Fins ara he vist dos d’aquests films. El primer, in which we serve, un film bèl·lic del 1942 suposa el seu debut com a director en col·laboració amb Noel Coward que també era el productor, guionista i actor principal. Inevitablement és una pel·lícula obertament propagandística, però la seva realització és sorprenentment precisa i segura. Com moltes de les seves pel·lícules posteriors, l’estructura no és lineal sinó que es fonamenta a diversos flashbacks que expressen els records dels supervivents d’un destructor enfonsat a l’espera d’un possible rescat prop de la illa de Creta. La pel·lícula tingué una bona acollida i obrí un cicle de treball entre els seus responsables que culminà amb Brief Encounter (1945). Aquest film fou el major triomf crític obtingut per David Lean i figurà a la primera llista de Sight & Sound dels millors films de tots els temps. De fet, per a molts aquest és el film britànic per excel·lència. Es va rodar fa seixanta tres anys però en alguns aspectes sembla més llunyana. El seu univers moral fonamentat a l’exaltació del sacrifici i l’autorepressió està segurament a les antípodes del sentiments dels espectadors del nostre temps, però segueix essent una esplèndida pel·lícula. Com en el cas anterior, la seva narrativa és lineal sinó que el film s’obre i acaba amb el comiat dels dos amants (hom podria pensar a una influència del Kane de Welles, però em sembla que el 1945 Kane no s’havia estrenat fora del EEUU). És especialment memorable el treball de la protagonista, Celia Johnson, que ja havia treballat amb Lean al films del que parlàvem abans. Penso però que el principal valor del film, allò que el fa en un cert sentit permanent, és com reflecteix Anglaterra. Tant pel que fa la seva ambientació, quasi tot el film transcorre a una estació de tren inequívocament anglesa, com a la captació d’una manera ser tímida, reprimida i complaent amb la qual el públic anglès del moment es podia sentir identificat d’una manera gratificant.

Charlton Heston

Mentre em preparava per sorgir a passejar pels boscos del Lake district, vaig veure al teletext de la BBC, la notícia de la mort de l’actor Charlton Heston. L’obituari era força complet i feia referència especial a Ben-hur, que potser fou el seu film més popular. Es feia també referència a les seves opinions polítiques del darrer temps, absolutament impresentables des de la perspectiva europea, cosa que potser no sigui tan important al capdavall. No he llegit res del que s’ha publicat a l’estat espanyol, tot i que imagino que també s’haurà parlat molt d’aquesta dimensió pública de l’actor, enfosquint el fet que era una presència cinematogràfica de primer ordre. A mi m’agradaria dir dues coses que no deia el text de la BBC (la segona no podia dir-la). En primer lloc, que fou Charlon Heston el responsable últim que es pogués filmar un dels millors films americans dels cinquanta Lust for evil. En un principi, la universal havia contractat Orson Welles només per fer un treball d’actor, fou la insistència d’ Heston, que acceptà d’entrada el projecte pensant que Welles seria el director, la que força als directius a admetre que Welles dirigís també la pel·lícula, gaudint així de la seva darrera oportunitat de treball a Hollywood com a director. En segon lloc, recordar que Heston fou un dels protagonistes d’un dels moments més impactants que he viscut a un cine (concretament a un cine proper a casa meva, l’Urgell), de fet, el primer que recordo clarament: la seva maledicció a tota la nostra civilització proferida a l’acabament de The planet of the apes.

Sunrise

Com tot aspirant a catedràtic de secundària em trobo més o menys necessitat de punts. En aquest cas dels que corresponen a Formació. Perquè, confessem-ho, jo no soc pas un bon professional docent, almenys, des del punt de vista del departament i dels savis locals que escriuen als nostre diaris subvencionats i no he complert puntualment els meus deures de reciclatge. Per això he cercat al mercat i he trobat uns cursos a distància d’iniciació al cinema oferts pel CNICE amb un valor de quatre dècimes que em podrien caldre l’any vinent si aquest no enllesteixo el tema. Bàsicament es tracta de fer petits assaigs que són un bon motiu per retrobar velles sensacions i tornar a viure bones estones. L’organització del curs és prou bona comparada per exemple amb el que ofereix la UNED i el treball del professor és entusiasta, cosa molt d’agrair en aquests temps que corren. Un dels exercicis consistia a analitzar alguna seqüència d’un film mut. Vaig recordar l’escena on el protagonista es cita amb la noia de la ciutat, cap dels protagonistes té nom, a uns aiguamolls una nit de lluna plena a la pel·lícula Sunrise. La primera vegada que vaig veure aquesta escena em va commoure la seva expressivitat. Després d’analitzar-la cal dir que encara em sembla més impressionat. El nucli de l’escena consisteix en un llarg pla-seqüència que dura uns vuitanta segons. Murnau fa que un moviment de càmera que comença essent un tràveling d’acompanyament, acabi esdevenint un pla subjectiu. D’entrada veiem George O’Brien d’esquenes però la càmera mentre s’apropa l’envolta fins tenir el seu rostre en un pla mig, després segueix el seu moviment fins trobar la noia en un enquadrament dominat per la presència de la lluna, la càmera resta fixa mentre veiem entrar el protagonista per l’esquerra de la pantalla. Menys espectacular però emocionalment més intens que el pla-seqüència més celebrat de la història del cinema, el que obre la pel·lícula de Welles, Lust of evil. Per cert, com el de Welles sembla ser que també quan es mostrà el film, aquesta seqüència es retallà una mica.