David Lean (I)

Com veig que també fa la filmoteca de Barcelona, el BFI està commemorant aquest mes i el vinent la figura de David Lean en el seu centenari. L’esforç realitzat és de primer ordre, hi ha hagut una restauració de tots els films del seu primer període, els menys coneguts, que s’exhibeixen en còpies noves, pel que he pogut veure, d’una qualitat extraordinària. Els actes previstos tenen aquí un cert caràcter de reparació. Hi una certa mala consciència entorn de David Lean, ja que si a hores d’ara sembla indiscutible que és un dels dos cineastes britànics més importants de tots els temps (l’altre és Hitchcock), en els seus últims anys fou l’objecte de les ires dels crítics del moment, radicalment oposats al seu treball. Em sembla que Truffaut fou el primer que presentà Lean com el model perfecte del cineasta impersonal, sense possibilitats d’adquirir cap caràcter d’autor. En tot cas, és cert que veient com treballava Lean, és difícil pensar un cineasta més oposat a l’esperit dels seixanta. Ell mateix reconegué que el seu ideal passava per no deixar cap lloc a la improvisació. El rodatge era un èxit absolut si reflectia el guió de manera perfectament fidel. Probablement això era una característica comuna amb Hitchcock, pel qual el moment autènticament creatiu era l’elaboració del guió (evidentment, tant en un cas com en l’altre no es tractava de guions purament literaris). L’altre element comú amb Hitchcock està relacionada en el seu caràcter marginal enfront de l’establishment anglès determinat en el dos casos per motius religiosos. L’autor de Vertigo era catòlic i el de Lawrence d’Aràbia quàquer.

Entre les activitats organitzades pel BFI hi ha un curs al qual estic assistint. Fonamentalment és una invitació a veure les pel·lícules de Lean (que no són gaires, quinze pel·lícules en més de quaranta anys de professió) i alguns materials d’accés més difícil com mostres del seu treball als anys trenta com editor, és a dir, responsable del muntatge. De les discussions que anem tenint es poden extreure algunes conclusions clares. A la pregunta sobre què defineix el seu cine hi ha dues respostes ben clares, una a nivell formal, l’altre temàtic. Formalment, el cine de Lean és una constatació i una celebració del poder del muntatge, l’aspecte que més l’interessava de la creació d’un film. Temàticament, totes les seves pel·lícules tendeixen a ser una reflexió sobre la noció d’ “englishness”, al primer període mostrant la vida anglesa, al segon període mostrant l’experiència d’anglesos dins d’entorns estranys (la única excepció fora segurament Doctor Zhivago).

No soc un bon coneixedor del cine de Lean ja que amb l’excepció de Great expectations (de la que ja he parlat en aquest blog en una altra ocasió) desconeixia totalment les pel·lícules anteriors a The Bridge over the river Kwai, el títol que obrí el cicle de les grans produccions. Ara se m’obre una possibilitat de cobrir aquest buit. Fins ara he vist dos d’aquests films. El primer, in which we serve, un film bèl·lic del 1942 suposa el seu debut com a director en col·laboració amb Noel Coward que també era el productor, guionista i actor principal. Inevitablement és una pel·lícula obertament propagandística, però la seva realització és sorprenentment precisa i segura. Com moltes de les seves pel·lícules posteriors, l’estructura no és lineal sinó que es fonamenta a diversos flashbacks que expressen els records dels supervivents d’un destructor enfonsat a l’espera d’un possible rescat prop de la illa de Creta. La pel·lícula tingué una bona acollida i obrí un cicle de treball entre els seus responsables que culminà amb Brief Encounter (1945). Aquest film fou el major triomf crític obtingut per David Lean i figurà a la primera llista de Sight & Sound dels millors films de tots els temps. De fet, per a molts aquest és el film britànic per excel·lència. Es va rodar fa seixanta tres anys però en alguns aspectes sembla més llunyana. El seu univers moral fonamentat a l’exaltació del sacrifici i l’autorepressió està segurament a les antípodes del sentiments dels espectadors del nostre temps, però segueix essent una esplèndida pel·lícula. Com en el cas anterior, la seva narrativa és lineal sinó que el film s’obre i acaba amb el comiat dels dos amants (hom podria pensar a una influència del Kane de Welles, però em sembla que el 1945 Kane no s’havia estrenat fora del EEUU). És especialment memorable el treball de la protagonista, Celia Johnson, que ja havia treballat amb Lean al films del que parlàvem abans. Penso però que el principal valor del film, allò que el fa en un cert sentit permanent, és com reflecteix Anglaterra. Tant pel que fa la seva ambientació, quasi tot el film transcorre a una estació de tren inequívocament anglesa, com a la captació d’una manera ser tímida, reprimida i complaent amb la qual el públic anglès del moment es podia sentir identificat d’una manera gratificant.