Irish Cheddar

Fa dos dissabtes a The Guardian les pagines d’economia publicaven una notícia entre ridícula i inquietant. L’anunci per part del ministre irlandès d’agricultura d’una mesura, certament insòlita dins del context europeu dels dos darrers segles: el lliurament de franc, per tothom que ho vulgui, de formatge, naturalment Cheddar irlandès. La notícia volia augmentar la moral d’un país que registra un 13,5% d’atur (crec que menys que Espanya però amb menys talent per a l’economia submergida). Tant l’oposició com el públic en general tingueren una reacció poc favorable envers la proposta i consideraren que tenia un punt d’insultant. El formatge seria sufragat per fons de la Unió Europea, però després d’aquesta setmana sembla que la Unió Europea pagarà molt més que el formatge i la situació del país, on la gent jove està fugint a tota velocitat, no inspira gaires conyes.

20000 cavalls

Quan Déu ha mort, els homes poden creure a qualsevol cosa. El retrocés de la religió, als llocs on s’ha produït, ha anat acompanyat de l’adopció d’altres creences sovint no gaire més racionals, malgrat les seves disfresses. Els darrers trenta anys a Occident els objectes d’aquesta adoració de substitució han estat els mercats. De fet, malgrat les evidències que imposa la realitat, no és estrany sentir gent que afirma coses com que el sistema era molt bo, però la ignorància del públic, que malèvolament han contractat hipoteques que no poden pagar, ha estat la causa dels presents desastres. Una operació intel·lectual anàloga a la dels pares de l’església que afirmaren que l’origen del mal mai de la vida era Déu sinó els homes. Tota religió té un aspecte sacrificial. Simbòlic, al cristianisme, real a d’altres religions més arcaiques. Generalment eren animals les víctimes més propiciatòries. En aquesta categoria crec que podem considerar els 20000 cavalls que, segons les agències dedicades al benestar animal, han estat abandonats a la república irlandesa. Durant els anys de les vaques grasses sembla que, fent honor a la tradició rural del país, molta gent va adquirir cavalls. Ara hom s’hi troba que són molt cars de mantenir i molts propietaris han optat per la solució que tradicionalment a Catalunya utilitzem amb els gossos. Ni les agències, ni el prim estat irlandès poden fer-se càrrec i l’única solució prevista és un sacrifici massiu d’aquest animals que de totes maneres no podran sobreviure el proper hivern. De segur que Swift se’n tornaria a la tomba si pogués sortir.

Final d'un miratge

Els diaris britànics han informat darrerament d’un canvi de cicle a Irlanda. Després d’una dècada de suspens de l’activitat més definitòria del país, la emigració, en la qual fins i tot el país havia començat a atreure població de l’Est europeu, la situació s’ha capgirat completament. Els originaris de l’Est retornen i els irlandesos, com era habitual, tornen a marxar. L’any 2009 60000 deixaren la illa amb permisos de treball per anar a Canada, Australia i Nova Zelanda, una quantitat molt significativa en un país de quatre milions i mig d’habitants. Eire havia basat la seva prosperitat dels anys passats, quan era el tigre cèltic, molt fonamentalment a la construcció. Com a d’altres contrades la prosperitat però s’ha mostrat efímera i amb poc fonament i sense haver tingut ni el temps ni la voluntat de construir unes xarxes socials anàlogues a las dels països capdavanters de la unió, tocar el dos sembla l’única sortida adient. Per unes altres mentalitats això seria dramàtic però, després de tot el que ha plogut a aquestes terres, la gent marxar amb una certa dignitat i sense fer escarafalls. El futur havia de ser diferent però està resultant sorprenentment igual al passat, una tendència que potser es repetirà a d’altres indrets.

Ryan's daugther

Després d’haver estat a Dingle era evident que no podia deixar passa massa temps per reveure Ryan’s daugther. Ho vaig fer fa poc i vaig fruir-ne prou. De fet,vaig constatar que no estava tan errat fa dos anys quan relacionava la pel·lícula amb els cliffs de Moher que efectivament apareixen en els plans d’obertura del film, suposo que un una imatge realitzada amb segona unitat. També em produí una certa alegria identificar la rampa per la que la gent del poble, del qual mai no es diu el nom, baixen tots plegats per ajudar als guerrillers de l’IRA. D’altres llocs no eren fàcils de reconèixer, però és normal perquè malgrat que la pel·lícula estigui associada a aquesta península irlandesa i l’equip estigué un any rodant exteriors, algunes escenes, la presentació a la platja de la protagonista per exemple, estan rodades a prop de Ciutat del Cap, on finalment es traslladà l’equip a la recerca del bon temps, després d’un any d’aferrissada lluita amb el clima irlandès.
La impressió produïda per la pel·lícula és més aviat bona. Quan s’estrenà fou un fracàs monumental, en part de públic i sobre tot de crítica. De fet, fou la raó per la que Lean abandonà el cine durant catorze anys. Vist amb perspectiva crec que les crítiques foren del tot injustes. És cert que és una pel·lícula desigual i que conté probablement les pitjores escenes rodades per Lean, totes les referents a l’adulteri. Però si la segona hora resulta de vegades penosa, la primera hora és d’una gran agilitat i concisió i la tercera té moments de gran cine, especialment la tempesta, però també totes les referents a la resolució de la pel·lícula: La detenció del líder de l’IRA, la mort de l’oficial anglès, la darrera passejada pels protagonistes del poble ... Lean tenia un equip més o menys habitual de treball que torna a mostrar el seu talent en aquesta pel·lícula, gent com el guionista Robert Bolt o el director de fotografia Freddie Young, que feu un treball extraordinari. Tot i que li mancaren alguns dels actors amb els que comptava, Peter O’Toole i Alec Guinnes, refusaren fer la pel·lícula trobà substituts solvents en actors lligats al èxits de la primera època de la seva carrera, John Mills i Trevor Howard respectivament. Una de les decisions més discutides al seu moment, l’elecció de Robert Mitchum com protagonista en un paper completament oposat a la seva imatge d’estrella de Hollywood, fou des del meu punt de vista un encert. Mitchum feu una interpretació sensible, mesurada i convincent. De fet, el refús de la pel·lícula suposo que tenia molt a veure amb el clima cultural dels setanta i el fet que Lean no estigués disposat a fer cap mena de concessió als temps moderns. Cal reconèixer però un altre factor que degué jugar en contra del film i que hores d’ara me’l fa antipàtic: la seva posició política. És curiós perquè quan ho vaig veure abans a Barcelona no hi vaig parar gaire esment en aquest aspecte, però ara una mica més immers a la societat britànica, em cridà molt l’atenció i no pas per bé. El film és descaradament pro-anglès. Mentre que els espectadors veuen l’assassinat a sang freda d’un funcionari pel líder de l’IRA, interpretat per Barry Foster que poc després seria el psicòpata coprotagonista del darrer Hitchcock anglès Frenzy, i la gent del poble es presentada com una autentica xusma, les atrocitats dels anglesos són explicades, però mai mostrades. No tinc gaire dubtes que els nacionalistes irlandesos devien ser més aviat gent de mires estretes amb una visió de la realitat limitada, però una miqueta de investigació de la història irlandesa et fa adonar-te del fet que el poder britànic no era especialment benvolent. Tot plegat sorprèn una mica si considerem que films com Lawrence d’Arabia o Passatge a l’India, son més aviat crítics envers d’imperialisme anglès, però de vegades amb els que costa més ser generós és amb els que tenim més a prop.