Ryan's daugther

Després d’haver estat a Dingle era evident que no podia deixar passa massa temps per reveure Ryan’s daugther. Ho vaig fer fa poc i vaig fruir-ne prou. De fet,vaig constatar que no estava tan errat fa dos anys quan relacionava la pel·lícula amb els cliffs de Moher que efectivament apareixen en els plans d’obertura del film, suposo que un una imatge realitzada amb segona unitat. També em produí una certa alegria identificar la rampa per la que la gent del poble, del qual mai no es diu el nom, baixen tots plegats per ajudar als guerrillers de l’IRA. D’altres llocs no eren fàcils de reconèixer, però és normal perquè malgrat que la pel·lícula estigui associada a aquesta península irlandesa i l’equip estigué un any rodant exteriors, algunes escenes, la presentació a la platja de la protagonista per exemple, estan rodades a prop de Ciutat del Cap, on finalment es traslladà l’equip a la recerca del bon temps, després d’un any d’aferrissada lluita amb el clima irlandès.
La impressió produïda per la pel·lícula és més aviat bona. Quan s’estrenà fou un fracàs monumental, en part de públic i sobre tot de crítica. De fet, fou la raó per la que Lean abandonà el cine durant catorze anys. Vist amb perspectiva crec que les crítiques foren del tot injustes. És cert que és una pel·lícula desigual i que conté probablement les pitjores escenes rodades per Lean, totes les referents a l’adulteri. Però si la segona hora resulta de vegades penosa, la primera hora és d’una gran agilitat i concisió i la tercera té moments de gran cine, especialment la tempesta, però també totes les referents a la resolució de la pel·lícula: La detenció del líder de l’IRA, la mort de l’oficial anglès, la darrera passejada pels protagonistes del poble ... Lean tenia un equip més o menys habitual de treball que torna a mostrar el seu talent en aquesta pel·lícula, gent com el guionista Robert Bolt o el director de fotografia Freddie Young, que feu un treball extraordinari. Tot i que li mancaren alguns dels actors amb els que comptava, Peter O’Toole i Alec Guinnes, refusaren fer la pel·lícula trobà substituts solvents en actors lligats al èxits de la primera època de la seva carrera, John Mills i Trevor Howard respectivament. Una de les decisions més discutides al seu moment, l’elecció de Robert Mitchum com protagonista en un paper completament oposat a la seva imatge d’estrella de Hollywood, fou des del meu punt de vista un encert. Mitchum feu una interpretació sensible, mesurada i convincent. De fet, el refús de la pel·lícula suposo que tenia molt a veure amb el clima cultural dels setanta i el fet que Lean no estigués disposat a fer cap mena de concessió als temps moderns. Cal reconèixer però un altre factor que degué jugar en contra del film i que hores d’ara me’l fa antipàtic: la seva posició política. És curiós perquè quan ho vaig veure abans a Barcelona no hi vaig parar gaire esment en aquest aspecte, però ara una mica més immers a la societat britànica, em cridà molt l’atenció i no pas per bé. El film és descaradament pro-anglès. Mentre que els espectadors veuen l’assassinat a sang freda d’un funcionari pel líder de l’IRA, interpretat per Barry Foster que poc després seria el psicòpata coprotagonista del darrer Hitchcock anglès Frenzy, i la gent del poble es presentada com una autentica xusma, les atrocitats dels anglesos són explicades, però mai mostrades. No tinc gaire dubtes que els nacionalistes irlandesos devien ser més aviat gent de mires estretes amb una visió de la realitat limitada, però una miqueta de investigació de la història irlandesa et fa adonar-te del fet que el poder britànic no era especialment benvolent. Tot plegat sorprèn una mica si considerem que films com Lawrence d’Arabia o Passatge a l’India, son més aviat crítics envers d’imperialisme anglès, però de vegades amb els que costa més ser generós és amb els que tenim més a prop.