The Bridge on the river Kwai

Torno a veure no fa gaires dies, la primera de les superproduccions que delimiten el segon període de la carrera de David Lean, The Bridge on the river Kwai. En un cert sentit fou la pel•lícula més important de la seva vida doncs li permeté un complet canvi de registre professional: deixar d’ésser la figura principal d’una cinematografia menor en més d’un sentit, per a passar el director per excel•lència dels projectes multinacionals. Fou l’excusa també per continuar amb un exili que havia començat amb la pel•lícula anterior i que es perllongaria fins a mitjans dels anys vuitanta. Tanmateix, crec que de les cinc darreres megaproduccions,el pont és la que pitjor resisteix el pas del temps. Lean confessà que concebí la pel•lícula des d’una escena que veié molt clara: l’arribada i la formació posterior dels captius anglesos després d’una extenuant caminada per la jungla. També tenia clar des d’un principi que la música de fons per aquesta escena havia de ser la marxa del coronel Boggey, tot i la desesperació dels seus col•laboradors, que la jutjaven una cançó estúpida. Possiblement ho és, però tampoc hagués tingut gaire sentit veure presoners anglesos desfilant cantat Purcell. Crec que se’n sortí i l’escena és reeixida, allò que tothom recorda de la pel•lícula. La resta però no és a la mateixa alçada. Els millors moments del cine de Lean s’associen des del meu punt de vista al seu domini del muntatge, allò que el converteix sovint en un narrador excepcional. Aquesta capacitat apareix però poc a Kwai, potser només en els moments més visuals, com la fugida del personatge de Holden. La resta acaba esdevenint massa discursiu i així el film acaba quedant-se curt en gairebé tots els seus aspectes: ni arriba a reflectir el terror dels camps de treball japonesos, ni transmet el missatge antimilitarista de la novel•la (de fet, la mort del personatge interpretat per William Holden, més aviat la fa girar en un sentit contrari). A hores d’ara, Kwai, més que una gran realització de Lean està associada a la memòria del seu protagonista, tot i que només tercer en els títols de crèdit: Alec Guinnes. La seva recreació del personatge del coronel Nicholson és sense cap mena de dubte memorable. Això, però ben bé no fou un encert de Lean. Al director li calgueren dos anys per fer la seva tria i optà per Guinnes perquè pràcticament ja no li quedava cap altre opció. De fet, tot i que sembli estrany, a hores d’ara, la tria de Guinnes era completament contra tipus. Tot i que al teatre havia donat prou mostra de la seva versatilitat, Lean no va anar mai gaire al teatre londinenc, i la carrera cinematogràfica de Guinnes havia tingut lloc quasi exclusivament a l’àmbit de la comèdia. El coronel Nicholson fou un paper dramàtic que li valgué un oscar, tot i que en realitat aquí,i sempre, Guinnes mai no abandonava del tot l’àmbit de la comèdia.