Levinas

Un bon propòsit per a aquest temps de meditació i recolliment fora rellegir Levinas, com diuen la gent d’aquest país,”from cover to cover”. Fa temps que no ho faig seriosament. La darrera vegada va ser per preparar el quart capítol del llibre sobre Descartes, però foren només unes parts més concretes de Totalitat i Infinit. Al darrer període de la meva vida que vaig estar llegint molta filosofia de manera seriosa fou quan vaig començar a llegir els clàssics del segle XX. Segurament havia unes preses de partit que mai no vaig atrevir-me a modificar. Jo no puc estar de reconèixer la genialitat d’Heidegger, tot i que els paisatge moral dels seus escrits em resulti del tot inhòspit, i segueixo pensant que Die Krisi der europäischen wissenschaften és un text absolutament clau, però des de la distància en què trobo envers aquests autors, el seu estudi és difícil de comptabilitzar amb una vida laboral normal, és Levinas sempre qui ha estat més a prop meu. La filosofia de Levinas és essencialment un enigma. Ell ha reivindicat l’ètica com a filosofia primera, però no ha volgut ni de lluny construir alguna cosa semblant a un sistema moral. No hi ha cap mena de receptari a les seves pàgines. En un cert sentit potser ha estat aquestes darrers dies quan he començat a tenir la possibilitat d’entendre-ho i per això fora un bon moment de rellegir-ho. L’exigència que m’imposa l’altre és un absolut que preval sobre qualsevol forma de Logos, però un cop acceptat aquest deute impossible de saldar, com començar a fer? Com no tornar a quedar mediatitzat a la xarxa del logos? Una possible resposta fora el lliurament a la lògica sentimental. Això seria del tot romàntic, però em sembla que no pot ser aquest el missatge del filòsof que va adonar-se de la tirania del mateix sobre l’altre. Llavors què? Bé, en tot cas,si més no, haver estudiat filosofia serveix per parlar d’una manera ben rara sobre els propis problemes.