ateisme

La qüestió de l’ateisme està de moda al Regne Unit. Entre els llibres més venuts és molt freqüent trobar exemples que tracten el problema de l’existència de Deú des d’un punt de vista ateu fonamentat a l’evolucionisme darwinista. L’exemple més conegut és el de Richard Dawkins, The God delusion, però hi ha de molts altres. L’ateisme ara mateix ven. Els motius últims són en gran part segurament polítics: la militància religiosa és una expressió alhora d’antiamericanisme, tot i que també pot ser utilitzada com a arma en la lluita contra l’Islam, i de recolzament als membres d’una intel·ligència liberal americana que se sent assetjada i no necessàriament per raons paranoiques. Tanmateix aquesta dèria per fer l’autòpsia a Déu no em deixa gaire tranquil i en part em desagrada profundament. En primer lloc, per la utilització que hom fa del darwinisme, una doctrina que des de la seva literalitat no es cap sostenidor plausible per a concepcions alhora progressistes i humanistes. D’altra banda perquè percebo en aquests autors una comprensió molt lleugera i en alguns casos inexistents de la reflexió sobre aquesta qüestió desenvolupada als segles XVII i XVIII i que culmina amb la reflexió kantiana, massa sovint oblidada per aquests autors. Evidentment, atesa la meva tirada puc pecar de parcial però el cert és que els ateus cientifistes em semblen en general monuments vivents a la pedanteria, sentiment molt contraposat a la posició dels ateus per fe, a la qual certament em sento sovint inclinat i que amb tota seguretat seria del tot la meva si no fos per un cert jueu lituà.