Berlín i la filosofia

El primer lloc que vaig visitar de Berlin, evidentment per atzar, fou el petit cementiri a la Chaussestrasse on es troben les tombes de Fichte i Hegel, separades per la tomba de la dóna del segon, la dóna del primer resta a la seva esquerra. Feia molt de fred i l’entorn estava gelat. La tomba de Fichte tenia la seva inscripció pràcticament esborrada, mentre que la de Hegel presentava un estat de conservació una mica millor. M’agradaria conèixer les peripècies que han permès que dos homes que segurament no simpatitzaven gaire, hagin acabat tant a prop l’un de l’altre. El cementiri solitari era fàcil d’associar amb el fet que aquests dos filòsofs són cada cop menys llegits. Fichte està reservat gairebé a l’àmbit exclusivament erudit. Hegel no sembla tenir la importància que va tenir fins no fa gaire anys, segurament perquè és un tipus de lectura molt complex per a les nostres pràctiques lectores. Una mica menys oblidada, tenia flors fresques, és la tomba d’un altre veí de Berlín famós: Bertold Brecht, el qual també reposa al costat de la seva esposa. En el cas de l’autor teatral segurament l’afavoreix el fet que la seva darrera residència estigués just al costat del cementiri i el seu teatre, el Berliner ensemble, no gaire lluny al mateix barri. La tomba de Brecht és d’una senzillesa absoluta, amb només una pedra que porta el seu nom.
De fet, el cementiri no és la única reminiscència de Hegel amb què vaig trobar-me. Diumenge a la tarda, a la Kupfergraben, un carrer a la vora del riu Spree enfront de la illa dels museus, vaig trobar una placa a un edifica que informava que en aquell lloc havia estat la casa de Hegel, quan ara catedràtic de la Universitat de Berlín. La casa fou destruïda durant la segona guerra mundial i és difícil imaginar-se a hores d’ara com és el paisatge que l’autor de la Fenomenologia de l’esperit veia des de la seva finestra quan encara no havien estat bastit cap museu ni la catedral de Berlin, i en canvi devia dominar la vista el castell del Rei de Prussia ara desaparegut.
Un altre escenari de Berlín està molt associat a la filosofia: el castell de Charlottenburg. Aquesta és una antiga residència estival dels reis de Prussia que ha arribat als nostres dies prou sencera, tot i que la destrucció a la segona guerra mundial fou també seriosa. Tot i que jo esperava passar només una estona, vaig estar-me quasi tot el dia. Des de fora estant, les dimensions dels palau no semblen massa grans, però la llegendària eficàcia germànica fa que a diferència d’altres llocs semblants on només una petita part és accessible al públic, aquí gairebé tot estigui a l’abast dels visitants. La col·lecció d’objectes decoratius és notable i aplega moltes peces d’altres residències reals. La col·lecció pictòrica és notable. Hi ha molt quadres de Watteau i sobretot un, la reproducció del qual vaig veure nombroses vegades de petit: el retrat eqüestre de Napoleó creuant els Alps que pintà David i acaba sent propietat de la cort prussiana després de la desfeta de Waterloo. Els jardins em van agradar especialment. Estan dividits en dos parts, una part d’estil francès amb decoració geomètrica i un parc l’estil anglès separats per un estany artificial que el dia que vaig anar-hi estava del tot gelat. Fou ben agradable passejar pel parc molt solitari i un xic perillós pel glaç que hi havia al terra. El castell es pot associar tres personatges dels quals parlo sovint a les meves classes. El primer un dels seus propietaris, Fredreric II de Prussia, el monarca il·lustrat del qual hi ha nombrosos records. El segon un dels seus invitats freqüents, Voltaire, que es va allotjar moltes vegades. Finalment un altre hoste important, en el seu cas, de la reina Teresa, Leibniz que tingué relacions freqüents amb la cort de Prussia. Era una sensació estranya mirar als esplèndids miralls que es conserven en aquella part del palau, la més antiga i pensar que la imatge que abans havien reflectit era la d’aquell esperit tan extraordinari alhora torturat que fou Leibniz.