Fight the power

El BFI ha programat aquest mes un cicle de pel•lícules per commemorar el vigèsim aniversari de la pel•lícula de Spike Lee Do the right thing. Al cicle es projecten films d’altres directors negres més o menys contemporanis, pel•lícules precedents que abordaren la qüestió del racisme o amb connexions temàtiques amb el film de Lee com Taxi Driver o Nigth of the Hunter. Dimarts vaig veure el film de Lee que feia molt de temps que no veia i em va semblar que és, amb diferència, la millor de les seves pel•lícules, del tot mereixedora de la condició de clàssic atorgada pels responsables del BFI. Do the rigth thing és especialment reeixida perquè conjuga les seves intencions didàctiques, que han espatllat algun altre film de Lee, amb una posada en escena àgil, plena de ritme i en el seu moment original i innovadora (molta gent ha entrat a sac a les idees del realitzador americà i de fet encara hi ha que ho fan). Quan es va estrenar hom va pronosticar que els motins i les “bullangues” racials als barris de negres eren inevitables. Res d’això succeí i de fet les coses han canviat de manera notable. Algunes de les estrelles més important del cine americà del moment són de color i ha arribat a la presidència Obama, coses que quan es feu la pel•lícula semblaven ben difícils. El film reflecteix perfectament aquest moment, viu des de l’arrelament a un temps concret sense que en el nostre present hagi perdut res del seu interès. Destacaria tres coses del film que me’l fan especialment simpàtic: en primer lloc, la seva dimensió autocrítica. Certament els habitants de Brooklyn que surten a la pel•lícula son víctimes d’una situació injusta, però també responsables per la seva deixadesa, manca d’ambicions i sobretot de responsabilitat (el tema de la paternitat responsable com a dèficit de la comunitat negre no és un invent d’Obama). En segon lloc, el sentit de l’humor. Do the right thing és una pel•lícula molt i molt divertida,tant per la mirada irònica del seu autor com per la presència d’uns diàlegs pertinentment escrits . En tercer lloc, la brillantor del treball dels actors. És un pel•lícula coral on tothom està francament entonat, tot i que ja la primera vegada que la vaig veure em va cridar l’atenció un actor jove que feia un dels papers més antipàtics en principi: el noi de la pizzeria amb tendències lleugerament racistes. Aquest jove era John Turturro, el qual ha esdevingut després una de les presències amb més personalitat del cine americà.