aruitemo. aruitemo

Aruitemo, aruitemo (traduïda com still walking) és el film del realitzador japonès Kore-eda Hirokazu projectat al BFI com un dels elements principals de la retrospectiva que aquesta institució dedica al fonamental cineasta japonès, Yasujiro Ozu. Aquest film està inclòs dins de l’apartat dedicar a la continuïtat d’Ozu que inclou també cineastes com Jarmusch. La continuïtat és evident pel que fa a la temàtica. Aruitemo, aruitemo s’inscriu dins d’un gènere molt conreat pel cinema japonès i especialment pel mateix Ozu: el drama familiar. L’acció reflectida al film abasta només un interval de 24 hores on assistim a una reunió familiar entre uns pares ja grans, la seva filla amb la seva família, marit i dos nens, i l’altre fill que s’ha casat fa poc amb una vídua, mare d’un nen. El motiu de la reunió és la commemoració de l’aniversari de la mort d’un altre germà, el més gran i el preferit dels pares. Pròpiament a la pel•lícula no passa res més enllà de la reunió esmentada. El film però és fascinant per la seva subtilitat en mostrar la tensió inherent al més rutinari dia familiar. Recordo fa uns anys un article a El Pais de Rafael Argullol, aplaudint Ran per la seva habilitat en donar un missatge universal en una forma ben japonesa (contrastant aquest fet amb la incapacitat dels cinemes català i espanyol per fer producte intel•ligibles sense les claus locals). Una cosa semblant s’esdevé en aquest film, japonès en el seu ambient, però universal en allò que mostra: el caràcter claustrofòbic de la institució familiar, aquí i al Japó. Hom podria considerar dramàtic allò que finalment el film sembla revelar, el fet que a l’àmbit familiar la decepció és normalment inevitable perquè al final de tot plegat mai no hi hagut prou temps per res, però la perspectiva del film és més aviat humorística i amable en les seves formes, com assenyalant que tampoc cal amoïnar-se pel que no pot ser d’un altre manera. En aquest sentit la remissió a Ozu de la que parlàvem al començament és una mica forçada. La famosa transcendència no apareix i la gravetat és infinitament menor. Per això el protagonista, el fill no acceptat Ryota, mostra tot el film un malestar que no pot qualificar-se de ràbia, però que l’allunya de l’univers dels personatges d’Ozu. En tot cas aquesta diferència no treu valor a un film excepcional des de quasi tots els punts de vista.