Love me tonigth

El BFI està fent un cicle dedicat a Rouben Mamoulian un dels directors més curiosos del Hollywood clàssic. Amb una carrera molt llarga en el temps rodà només setze títols. No és un autor gaire recordat a hores d’ara, tot i que feu pel·lícules molt populars en el seu moment com la seva versió del Zorro, possiblement la millor (The mark of Zorro, 1940, la de Tírone pover, com sentia dir a la meva infància). En un cert sentit, Mamoulian és més recordat pels films que podia haver i no va fer, era el director designat per la Fox per fer Laura i Cleopatra, que finalment passaren a d’altres directors. La història però no sempre és justa i Mamoulian era un director amb un talent cert i pel que vaig veure ahir a la nit d’una capacitat inventiva superior a la de noms molt més consagrats. Una mostra d’això és la pel·lícula que vaig veure ahir a la nit: Love me tonigth (1932). Si una cosa quedà clara després de la projecció del film és que la involució estilística provocada per l’adveniment del sonor, va ser molt ràpidament superada. La càmera recupera la seva mobilitat i el film té un dinamisme sense res a envejar al de les darreres pel·lícules mudes. La pel·lícula és una comèdia que recorda per la seva lleugeresa els films de Lubitsch i un tribut a l’actor protagonista, la megaestrella de l’època, Maurice Chevalier. L’acció transcorre a Paris, un Paris on tothom parla en anglès i en el cas del protagonista amb un accent horrible, i fonamentalment és la història d’amor entre un sastre d’estètica “apache”, interpretat per Chevalier, i una princesa, interpretada per Jeanette MacDonald, la pel·lícula sempre es deixa veure però el primer quart d’hora és extraordinari, especialment la interpretació de Chevalier de Is’nt it romantic? (la banda sonora és de Rotgers i Hart, dos d’aquells compositors que com deia el Robert tenien facilitat per fer melodies addictives). Chevalier canta la cançó a la seva sastreria a un client molt satisfet pel vestit que acaba d’adquirir. Tan satisfet que quan surt de la botiga segueix cantant la cançó mentre refusa l’oferiment d’un taxista ja que prefereix caminar. Abandonem el client i seguim ara el taxista que ha copsat la melodia i va cantant-la mentre condueix per un nou client que resulta ser un poeta. L’escena següent trobem el poeta a un vagó de tren taral·lejant la cançó mentre escriu els seus versos. Un escamot. de soldats l’escolta. L’escena següent veiem els soldats marxant per un camí cantant la mateixa tonada mentre un jove gitano els escolta. A la següent escena veiem com la cançó és interpretada al violí, la música arriba a un palau veí on la protagonista l’escolta i ens ofereix la seva versió. No és del tot cert que calgués esperar a Gene Kelly perquè el musical comencés a mostrar signes d’inventiva cinematogràfica (exceptuant Berkeley). L’escena final, la resolució de la trama, em va semblar un depurat exercici de bon humor i crítica cinematogràfica conjuntada. El objecte de la ironia seria el cinema soviètic i potser no estaria de més recordar que com prototípic treballador de Hollywood, els orígens de Mamoulian estaven fora dels Estats Units, concretament a Tiblisi, tot i que la seva família era armènia.