An american Paris

Una de les dissensions més profundes i arrelades que mantinc amb amics i companys interessats com jo al cinema és la meva valoració dels musicals clàssics americans. De tota la vida he trobat poca gent amb la que pugui compartir la meva devoció. No vull considerar-ho pas tampoc com una excentricitat. És un fet per exemple que Singing in the rain apareix més o menys habitualment a la llista “canònica” dels millors films de Sight & Sound, (una presència des del meu punt de vista del tot indiscutible). Simplement no se ben bé on són els que pensen com jo en aquest punt. Tot això ve al cas que poc abans de marxar a Irlanda, varem tenir l’ocasió una nit de reveure el film de Minelli An american in Paris que feia molt temps que no havia vist. La pel·lícula em semblà del tot extraordinària. En primer lloc, menys innocent del que una primera visió deixa suposar. Al capdavall, el film es fonamenta a la tesi filosòfica que la percepció no és una realitat primera sinó que està arrelada a l’afectivitat, una idea amb la que em sembla difícil dissentir. Hi ha també, és clar, la música de Gerswhin. Però sobre tot hi ha la manera com Minelli mou la seva càmera amb una elegància i fluïdesa des del meu punt de vista molt poques vegades igualada. Certament allò que queda en el record de tothom són les coreografies de Kelly, però em sembla que el mateix en mans d’un altre director hagués quedat ben reduït. De fet, amb totes les seves virtuts que són moltes, Singing in the rain, potser una millor pel·lícula, em sembla menys excepcional des d’aquest punt de vista que podríem dir formal. Tot i que certament si el cine de Minelli té una virtut és la seva unitat entre la forma i el contingut.