Adolescències

Al darrer llibre de Luri que ja vaig comentar fa uns dies, en un cert moment, i basant-se en el testimoni d’unes inscripcions molt antigues, s’introdueix la idea que els adolescents són més o menys iguals a totes les èpoques. La setmana passada vaig acomiadar-me d’una altra generació de batxillers, després d’haver llegit els seus exàmens i de les discussions habituals sobre qui passa o qui deixa de passar i em vingué al cap aquesta idea amb la que no puc estar d’acord o, almenys, no del tot d’acord. Evidentment, ho estic en un sentit primer de l’expressió, coses com la pubertat i, en genera,l tot el referent a la maduració biològica segurament no poden canviar gaire. Però l’adolescent no és un producte de la biologia, sinó un constructe social. De fet,em sembla que a determinades societats parlar d’adolescents, com parlem a la nostra, és un contrasentit i no cal anar a arxipèlags improbables, potser seria prou amb retrocedir uns quants anys en el temps. De fet, quan comparo aquests alumnes amb la meva classe de COU de fa quasi trenta anys hi veig una diferència molt essencial i de la que es deriva qualsevol altra. En un cert sentit, tots, fins i tot els més badocs, teníem una certa consciència de que el fet del batxillerat en posava ja en un cert sentit a una vida adulta. Enfront del batxillerat hi havia una alternativa no només teòrica, sinó real per a la major part de la població, que era el treball. Circumstàncies diverses, i en part la pròpia elecció, et podien dur a les aules d’un institut, però hi havia una altra cosa. Els meus alumnes no tenen cap altra cosa. Això té vessants positius, però també un de negatiu: els impedeix pensar la seva activitat com a fruit d’una decisió pròpia i els facilita la fàcil justificació de l’obligació externa no assumida. Potser el meu record no coincideix amb el d’altres lectors. Jo vaig estudiar al Milà i Fontanals, és a dir, a un Institut ubicat a una zona de Barcelona clarament obrera. Potser a classes socials més elevades, l’alternativa del treball tampoc era factible. Pel meu record personal, diria que només a les molt elevades. Si això és així, la conclusió és que quasi tots els adolescents tenen allò que fa uns anys només era un patrimoni dels més pijos i, si voleu, hi podeu veure un guany.