5/20/2006

El criteri perdut

El criteri perdut és el títol de l’assaig de Gregorio Luri sobre la crisi de la institució escolar que fou publicat fa dos anys pel Centre d’Estudi de Temes Contemporanis. Luri ha estat un membre molt actiu del grup d’estudis platònics de la SCF i és professor d’institut. El seu enfocament està en funció de la seva formació i no es preocupa tant per la descripció dels símptomes, com per exemple podria fer el llibre de Pena, com per les arrels de la situació actual. Així el llibre comença glossant la figura de Byron, el prototip romàntic que efectivament esta en el subsòl d’alguna de les propostes més forassenyades fetes pels moviments de renovació pedagògica. Altres elements fonamentals per entendre la situació són Condorcet, el pare de l’escola republicana i Fichte d’on Dewey treu les bases de la seva proposta pedagògica. La tesi fonamental de Gregorio com ja l’he entès és política. Estem en una situació política nova en la que el centre és l’individu possessiu descrit per Mcpherson. Un horitzó individualista en el sentit més radical del terme, on han perdut el seu sentit totes les categories polítiques heretades del grecs i que pensades i repensades ens han servit per anar fent fins ara. L’escola, una aportació fonamental de l’estat, està desorientada perquè les seves funcions fundacionals han desaparegut i ha d’evolucionar, cap a una cultura zappista. La conseqüència d’això és la substitució de la virtut i la voluntat pels valors. L’activisme pedagògic, és a dir la primacia del procés sobre el contingut,i la identificació de l’escola i el carrer, suposen la mort absoluta de l’escola republicana. De ser l’element vertebrador de la societat, d’una societat democràtica, l’escola ha passat a ser una institució sospitosa perquè no respecta prou l’autonomia de l’individu. De fet, totes les manifestacions de la crisi de l’ensenyament: la desaparició de l’esforç, l’empobriment lingüístic, el cultiu sistemàtic de la superficialitat, estan directament relacionades amb el cultiu de la individualitat possessiva. Luri s’atura en la descripció del concepte de gènesis de l’escola republicana a comentar el paper central que en el projecte original tenia l’assignatura de filosofia; alternativa teòrica de la religió i substituta dels seus efectes. No és casual la insistència dels pares de la reforma catalana en bandejar aquesta assignatura del pla d’estudis. La sortida a aquesta situació potser es troba a nivell polític en el plantejament derivat de les observacions de J. Muglione sobre els vàndals. Si només es tracta de transmetre tècniques, no cal més que la recuperació de la figura de l’aprenent. Les humanitats en quant són la salvaguarda dels trets comuns que ens permeten identificar-nos com a humanitat, són a hores d’ara més intempestives que mai. Com a bon coneixedor del platonisme, es a dir algú que ha pensat a fons, la diferència entre coneixement i opinió, Luri crida l’atenció sobre la tendència malaltissa a demanar l’opinió dels alumnes, cosa que acaba produint, de manera paradoxal però necessària, el triomf del dogmatisme

Etiquetes de comentaris: ,

1 Comments:

Blogger Gregorio Luri said...

Estava jo perdent-me aquesta tarda per la zarxa quan he topat amb el meu nom al teu blog. Primer de tot, gràcies. Pero m'has d'ajudar a identificar-te.

I de pas, fes una ullada al meu blog:

http://elpaseanteysusombra.blogspot.com/

4:36 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home