Barry Lindon

Torno a veure ahir Barry Lindon al BFI, acompanyat d’un bon nombre d’alumnes de segon de batxillerat (la pel•lícula els agrada en general molt). La darrera vegada que l’havia vist era quan la filmoteca de Barcelona havia fet un cicle sobre Kubrick fa sis o set anys. Aquest cop el film m’ha agradat i m’ha semblat especialment interessant, sobre tot, pel seu caràcter paradoxal. Tot i ésser un film basat en una novel•la, i no pas precisament una novel•la mediocre, Kubrick feu un film en un cert sentit gens novel•lístic. Es desinteressà per l’evolució psicològica dels personatges, una manera de treure partit de les limitacions dels actors principals, i treballà des d’una concepció eminentment plàstica. La documentació conservada als arxius del director mostra que cap fotograma pràcticament és fruit de la improvisació sinó, pel contrari, resultat d’un treball d’investigació tenaç i persistent que permet donar vida als quadres dels pintors més representatius del XVIII anglès especialment Gainsborough, però també Reynolds, Hogarth o fins i tot el una mica més tardà Constable. D’altra banda el fil narratiu de la novel•la era difícil de seguir, perquè la novel•la narrada en primera persona és un perfecte exemple del que aquí s’anomena “unreliable narrator”. A la pel•lícula en canvi hi ha un narrador ominiscient, tot i que certament parcial i molt irònic. En tot cas, la finalitat pedagògica recercada s’assolí plenament: mostrar el retrat més viu que possiblement s’hagi fet mai des del nostre temps de l’època més refinada de la història d’Occident.