Craftmanship

Evidentment un bon artesà, és algú que pren cura del ser d’una manera directa. Com res del que escriu Plató, els exemples socràtics no són innocents. Això és que li dona rellevància al concepte de Craftmanship de Sennet

The crafstman

Richard Sennet és l’autor d’un dels llibres més importants de la dècada dels noranta, el seu assaig sobre els canvis esdevinguts a l’organització del treball dels darrers temps publicat en castellà per Anagrama amb el títol de La corrrosión del caràcter. Un text fonamental per entendre que ens està passant. Aquest any ha publicat un altre llibre The craftsman, una reivindicació de la figura de l’artesà i en un cert sentit un intent de donar una resposta plausible als problemes del nostre temps expressat en el llibre anterior. L’experiència del segle XX, presa en conjunt, dona testimoni de dos grans fracassos. Un indubtable és el del model comunista fonamentat en una consideració del món del treball, plenament il·lusòria, que fonamentava la necessitat del treball en un ideals abstractes, més o menys morals però massa allunyats de la realitat, l’altre el model americà basada en la competició i el triomf que deixa massa perdedors i una sensació certa de buit en els que guanyen. Aquest llibre és una defensa d’un camí del mig, basat en l’amor al producte del propi treball, a la justificació del treball pels seus resultats. La figura prototípica d’aquesta actitud seria l’artesà, el qual és una figura paradigmàtica no només des d’un punt de vista ètic, sinó per que la seva actitud enfront els problemes que ha de tractar constitueix el millor model possible de realització de les potencialitats humanes. Tot defensant aquest punt Sennet reprèn el camí d’una tradició provinent dels temps de la il·lustració, una de les dimensions de la qual fou precisament la reivindicació de l’acció reflexivo-pràctica de l’artesà enfront de la teoria sense arrels a la realitat. El llibre desenvolupa molta de la seva argumentació mitjançant anàlisis molt acurades de diverses pràctiques humanes entre les que tenen un lloc preferent les relacionades amb la música, un tema pel qual Sennet està especialment interessat. Des d’un punt de vista filosòfic, el treball de Sennet és interessant per tots els qui hagin a après a pensar, més o menys, des d’un cert recel per les grans construccions i els grans discursos. L’experiència del treball manual d’un cert nivell, la interpretació musical no fora una excepció, serveix per veure que entre les deficiències del llenguatge està la seva inadeqüació per reflectir allò que la ma o el cos en general pot fer, també és una manera d’adonar-se del caràcter fructífer que té l’error. Són múltiples els temes abordats per sennet, des de Linux fins a les receptes de cuina, i en tots ells la lectura és profitosa des d’un punt de vista informatiu però també des d’un punt de vista formatiu per recordar-nos que encara tenim moltes raons per mantenir una visió decent i positiva del conjunt de la humanitat

Sennet

Un dels llibres que més m’ha agradat als darrers anys ha estat l’assaig del sociòleg americà Richard Sennet anomenat La corrosión del caracter, que va publicar en Castellà Anagrama fa uns quants anys. Darrerament he tingut l’oportunitat de llegir la seva darrera obra The culture of the new capitalism que perllongà la reflexió del treball abans esmentat i extreu les conclusions a nivell polític. Quan ho he llegit, he pensat molt en la reflexió que el Ferran ens va oferir fa uns anys el seu Crepuscle de la democràcia. El tema de Sennet no és gaire diferent i també ell defensa la categoria de ciutadà, però Sennet, en el fons molt deutor del marxisme,mostra que aquests canvis són el correlat supraestructural de les transformacions infraestructurals dels darrers anys. L’orientació de l’economia moderna crea un tipus d’individu només compromès en relacions a curt termini i per tant al capdavall incapaç de comprendre i identificar-se en un projecte polític o ciutadà. Sennet ben agudament parla de la desaparició d’una categoria fonamental, la que ell anomena “Craftmanship”, és a dir la de l’artesà, la de l’home capaç de fer la seva feina moguda només per la cura del treball ben fet i que construeix el relat de la seva vida des d’una orientació vocacional. Tothom hem conegut exemples d’aquest noble tipus humà, que ara ja no sembla tenir lloc a la nostra organització social i que un cert sentit representa una figura absolutament necessària per a la construcció d’una societat democràtica. Tanmateix ara aquesta figura és gairebé marciana, per exemple, pels alumnes dels nostres instituts o universitats. (aquest és segurament el factor més important de la generalitzada crisi de l’ensenyament) El llibre és de fet un conjunt de tres assaigs, el primer “Burocracia” examina l’origen Bismarckià, és a dir antirevolucionari, del modern estat de benestar que té el seu major èxit en crear un sentiment d’inclusió de tots els membres de la societat, seguint en el fons el model de l’exèrcit. Allò que els economistes liberals retreuen a l’estat de benestar, que crea dependència, és cert, però no és pas un efecte col·lateral, sinó que era precisament el que es volia. Aquest és el model que a hores d’ara es mostra com del tot obsolet, sense que però en disposem de cap alternativa . El segon assaig, el talent i el fantasma de la inutilitat, mostra les conseqüències de l’oblit de la inclusió per la eficiència: la impossibilitat de construir narratives de la pròpia existència. La darrera part, consumint política, treu les conclusions de les altres dues i ens mostra la reducció de la política a objecte de consum. L’exemple més utilitzat per la seva anàlisi és el govern del new labour, potser l’exemple més fefaent del que significa la política degradada a consum.