Sennet

Un dels llibres que més m’ha agradat als darrers anys ha estat l’assaig del sociòleg americà Richard Sennet anomenat La corrosión del caracter, que va publicar en Castellà Anagrama fa uns quants anys. Darrerament he tingut l’oportunitat de llegir la seva darrera obra The culture of the new capitalism que perllongà la reflexió del treball abans esmentat i extreu les conclusions a nivell polític. Quan ho he llegit, he pensat molt en la reflexió que el Ferran ens va oferir fa uns anys el seu Crepuscle de la democràcia. El tema de Sennet no és gaire diferent i també ell defensa la categoria de ciutadà, però Sennet, en el fons molt deutor del marxisme,mostra que aquests canvis són el correlat supraestructural de les transformacions infraestructurals dels darrers anys. L’orientació de l’economia moderna crea un tipus d’individu només compromès en relacions a curt termini i per tant al capdavall incapaç de comprendre i identificar-se en un projecte polític o ciutadà. Sennet ben agudament parla de la desaparició d’una categoria fonamental, la que ell anomena “Craftmanship”, és a dir la de l’artesà, la de l’home capaç de fer la seva feina moguda només per la cura del treball ben fet i que construeix el relat de la seva vida des d’una orientació vocacional. Tothom hem conegut exemples d’aquest noble tipus humà, que ara ja no sembla tenir lloc a la nostra organització social i que un cert sentit representa una figura absolutament necessària per a la construcció d’una societat democràtica. Tanmateix ara aquesta figura és gairebé marciana, per exemple, pels alumnes dels nostres instituts o universitats. (aquest és segurament el factor més important de la generalitzada crisi de l’ensenyament) El llibre és de fet un conjunt de tres assaigs, el primer “Burocracia” examina l’origen Bismarckià, és a dir antirevolucionari, del modern estat de benestar que té el seu major èxit en crear un sentiment d’inclusió de tots els membres de la societat, seguint en el fons el model de l’exèrcit. Allò que els economistes liberals retreuen a l’estat de benestar, que crea dependència, és cert, però no és pas un efecte col·lateral, sinó que era precisament el que es volia. Aquest és el model que a hores d’ara es mostra com del tot obsolet, sense que però en disposem de cap alternativa . El segon assaig, el talent i el fantasma de la inutilitat, mostra les conseqüències de l’oblit de la inclusió per la eficiència: la impossibilitat de construir narratives de la pròpia existència. La darrera part, consumint política, treu les conclusions de les altres dues i ens mostra la reducció de la política a objecte de consum. L’exemple més utilitzat per la seva anàlisi és el govern del new labour, potser l’exemple més fefaent del que significa la política degradada a consum.