Bath

Bath és una de les ciutats més turístiques del sud anglès i certament la gernació pot fer-la poc agradable un cap de setmana, com que jo hi vaig fer nit,vaig tenir però una altra perspectiva quan vaig poder gaudir dels seus carrers del tot solitaris diumenge cap a les nou del vespre. La ciutat té dos llocs singulars que la fan mereixedora de passar-hi per tothom que viatgi per la illa. En primer lloc, els banys romans que donen lloc a la ciutat, ben diferents d’allò que normalment és presentat a la illa com runes romanes: més aviat esquifides i testimonials. L’estat de preservació és molt bo a tota la part inferior de l’edifici, la font segueix rajant i les diferents piscines i banys apareixen plenes d’aigua com quan estaven en funcionament (uns pocs metres més enllà hi ha un modern complex aquari, tipus Caldea), la part superior fou reconstruïda al segle XIX amb un gust notable en estil neoclàssic i a hores d’ara només apareix una mica menys venerable que les restes romanes pròpiament dites. A la mateixa plaça hi ha l’abadia i uns carrers més enllà al nord hom por trobar el Royal Crescent un impressionat semicircle de cases d’estil georgià perfectament simètric i uniforme, que potser és el més bonic dels carrers anglesos. Bath ha estat des de sempre una ciutat d’oci i gaudiment, primer a l’època romana però sobretot al segle XVIII quan fou el lloc d’esbargiment preferit de les elits del segle XVIII. Aquesta època defineix encara l’estil visual de la ciutat i la fa una referència obligada per l’espècie estranya, però no del tot extingida, dels amants del segle de les llums.