la pregunta per la tècnica

Dijous vaig assistir a una conferència pronunciada pel professor George Pattison a l’institut francès de Londres entorn de la reflexió heideggeriana sobre la tècnica. Suposo que perquè aquesta és una ciutat molt gran, l’auditori estava molt ple i de segur que es van congregar més d’un centenar de persones. La conferència durà uns quaranta-cinc minutes i fou seguida per les preguntes del públic que duraren més d’una hora. Tot l’esdeveniment fou de gran qualitat, perquè se per experiència pròpia l’extremada dificultat de parlar amb propietat i sense deformacions entorn de discursos com el de Heidegger o Husserl i ensems ser prou intel·ligible per un públic no especialitzat. De fet, molt poques vegades he vist enfrontar-se a aquest repte amb èxit i la xerrada de Pattison ha estat una de les més convincents i reeixides. Tampoc és que fes cap gran descobriment. Més aviat Pattison m’oferí una oportunitat per gaudir de l’exquisit plaer de rememorar, un dels plaers més consistents intel·lectualment, potser el que més, però també el més inquietant perquè ens recorda la nostra fragilitat, el nostre esquinçament realitzat a cada oportunitat perduda. L’explicació del text de 1938 fou bona i serví per situar a als oïdors en els eixos que fan intel·ligible del text. Pattison tingué l’encert de subratllar l’actualitat del text i la seva pertinença per pensar el nostre present. En definitiva, Heidegger no parlava de res essencialment diferent del que ha estat discutit a Bolonya. Al capdavall, la idea que regeix la direcció de la vida universitària, que l’educació ha de tenir forçosament en tots els casos un output mesurable en termes numèrics, és un corol·lari plausible dels punts de vista que Heidegger crítica en el seu escrit de 1938. Un moment en el qual estava reflexionant sobre la decepció que havia patit envers el règim nazi, la qual cosa em fa pensar que fora una bona pregunta la de plantejar-se si el tipus de direcció que estem donant a la vida universitària hagués resultat acceptable per un règim com el mussolinià o el nacional-socialista, segurament un exercici més revelador que la major part d’afirmacions retòriques habituals sobre els principis que no ens creiem gaire i practiquem menys. Ara em toca corregir els exàmens fets pels meus alumnes sobre Kant. Com als darrers anys he tornat a llegir Qué es la ilustración? i he tornat a he tornar a enfrontar-me a l’afirmació kantiana que el destí inexorable de l’espècie humana és el progrés. Un text com el de Heidegger ens arriba a veure tota la profunditat, l’ambició i les exigències que planteja aquesta afirmació feta per l’esperit amable i “progressista” del pensador de Könisberg. Un pensador és vàlid quan ens ajuda a pensar que estem fent i Heidegger compleix del tot aquest requisit. Hom pot pensar potser que aquesta tasca ha estat feta fins l’aborriment, si prenem com a referència algunes revistes universitàries de facultats de filosofia, però no és tant clar quan mirem alguns textos molts més relacionats amb la realitat, com les pàgines d’economia dels diaris.