His invention so fertile

L'Emmanuel College de Cambridge

Des de novembre he estat llegint His invention so fertile, una biografia de Sir Christopher Wren obra d’Adrian Tinniswood, expert en història de l’arquitectura. El treball de Tinniswwod va però més enllà de l’arquitectura, perquè la figura de Wren no quedà tancada en aquest camp. Conegut per la construcció de Sant Pau i de 56 esglésies londinenques, Wren fou un dels membres més actius de la primera època de la Royal Society, estan especialment lligat a Hoooke (a la tomba del qual, l’epitafi ens explica únicament que fou amic de Wren). Durant un temps fou el president. Tot i que el seu treball científic no obtingué cap resultat dels que permet passar a la posteritat, estigué a la primera línia de la investigació astronòmica i fisiològica del seu temps.
Tinniswood parla molt poc de la vida íntima de Wren. Els documents on recolzar-se són ben migrats, però no passa el mateix amb la seva vida pública i això permet a l’autor un retrat viu i interessant dels escenaris on Wren fou un actor decisiu: la incipient Royal Society, les corts dels reis Carles, Jaume, Guillem i Anna (Wren fou un tipus prou hàbil com per no ser afectat pels canvis de dinastia, tot i que al final l’ajuda del seu prestigi fou considerable) o l’Oxford del temps de Cronwell.
Certament és però el treball com a arquitecte el que omple la major part de les pàgines del llibre. Wren és evidentment la figura més crucial de l’arquitectura anglesa. L’apreciació dels seus edificis no és universal però no es pot discutir que imposà a les illes una visió completament nova del seu treball, assolint la fita de fer per primera vegada a Gran Bretanya una catedral fruit del disseny d’un sol autor. Wren aprofità tot el que pogué, però no ben bé el que hauria volgut, l’oportunitat que el destí li oferí quan quasi tota la ciutat de Londres desaparegué després de l’incendi de 1666. Si els seus plans de remodelació urbanística integral no es varen dur a terme, si que la reconstrucció de les esglésies i la nova construcció de la catedral li permeteren desenvolupar la seva obra.
No soc pas un expert en arquitectura i en alguns moments m’he perdut a les descripcions dels processos, però el meu interès però per la Gran Bretanya del XVII justifica amb escreix la lectura del llibre. Wren no era de fet, un arquitecte en el sentit modern del terme; com la major part dels genis del XVII, començant per Descartes, era en molt bona part un autodidacta amb una curiositat insadollable que es desplegà en múltiples dimensions. El seu anhel de prestigi li feu inclinar-se envers l’art de la construcció, tot i que en molts moments expressa la seva insatisfacció per no haver prosseguit els seus estudis científics. La lectura del llibre és profitosa per a tots els que compartim la idea que vaig exposar a la presentació del llibre d’Hermenèutica i modernitat: la necessitat de integrar la lectura de les obres filosòfiques en el context cultural on es produeix el diàleg dels filòsofs amb el seu públic (un bon filòsof no pot escriure mai només pels companys de gremi), una mica a la manera del que Leo Strauss va fer amb Plató.

Saint Paul again

Mentre passejava per la catedral de Sant Pau la setmana passada vaig recordar, tot copsant l’extrema austeritat de la decoració interior, el temps que vaig esmerçar al moviment latitudianarista quan era molt jove i preparava la meva tesi de llicenciatura sobre Locke. La connexió entre aquesta austeritat i el moviment de teòlegs preocupats en definir el cristianisme en una via racionalista i el més aliena possible a qualsevol mena d’emotivitat no semblava d’entrada gens forassenyat. Vaig mirar de trobar alguna cosa sobre la qüestió però la meva sorpresa és que la xarxa no dóna massa informació sobre el latitudianarisme. Tan sols vaig trobar un article dedicat sobretot a polemitzar. Així doncs, m’he de refiar d’allò que vaig escriure jo fa vint anys. Al meu llibre sobre locke, definia el latitudianarisme amb aquests tres trets:
· Èmfasi en la raó i la raonabilitat
· Consciència de la fal·libilitat i la limitació del ser humà.
· Ferma oposició a qualsevol creença assumida d’una manera dogmàtica.
Mai foren ben vistos per la resta dels fidels de l’església d’Anglaterra, però hi tingueren entre les seves files moltes de les figures fonamentals d’aquell temps, incloent, és clar, el mateix John Locke. De fet, aquesta era l’opció predominat a la major part dels membres fundadors de la Royal Society. La il·lustració britànica no fou feta contra la religió, sinó en una bona mesura des de la religió, tot intentant assegurar uns mínims morals, la funció essencial de la religió des del seu punt de vista, i donar arguments contra allò que consideraven principal enemic de la convivència entre els humans: l’entusiasme, el mot amb el que designaven allò que nosaltres coneixem com fanatisme o fonamentalisme.

Sir Christopher Wren

Lector, si monementum requires circumspice, ( lector, si cerques un monument mira al teu voltant) aquest és l’epitafi escrit a la senzilla tomba de Sir Christopher Wren a Saint Paul’s Cathedral. Feia setze anys que no entrava a l’interior d’aquest edifici que em va impressionar molt quan el vaig veure de jove. Fonamentalment perquè aquesta catedral és un dels edificis religiosos on la presència de qualsevol entitat celestial té menys pes. La impressió que vaig tenir llavors era que l’objecte d’adoració real era l’imperi britànic ( el qual al capdavall també podia ser vist com la màxima expressió de la saviesa de la divina providència. Quina millor benedicció per a la resta de la humanitat que ser governat per anglesos! els sers més propers a la divinitat com oportunament ens recordà Sean Connery a The man who would be king) i tot que certament hom em pot acusar d’exagerat tampoc estic del tot allunyat de la realitat. M’agrada molt aquesta catedral perquè és un edifici on encara es conserva el flaire i el sentiment de l’època en que va ser construït, un dels millors moment des del meu punt de vista viscut per la humanitat,encara que la destrucció del seu legat sigui el passatemps de les ments més brillants de la meva generació i les que m’han precedit. M’agradà també Wren, un home que fou, com correspon a un bon il·lustrat, no només un arquitecte sinó també astrònom i metge, (fou dels primers a investigar com es podrien dur a terme transfusions de sang). Com a arquitecte, la desgràcia dels seus ciutadans fou la seva fortuna. El gran incendi de Londres li permeté imposar les seves idees estètiques arreu de la ciutat. Quasi tot el que va fer és manté dempeus, a part de Sant Pau, més de cinquanta esglésies, que constitueixen una part fonamental del legat de la ciutat i una de les parts més definidores de la seva imatge. Sant Pau és però la seva gran obra i, tot i que té una part secundària al trànsit turístic actual, constitueix d’alguna manera el cor de Londres. És el lloc més adient per rememorar la gran epopeia d’aquesta ciutat: la seva resistència al blitz alemany. Sant Pau esdevingué llavors el símbol de la nació i Churchill considerà una prioritat mantenir-la en pau. Una guàrdia permanent de bombers romangué a l’edifici i el conservà malgrat que fou el blanc dues vegades de les bombes alemanyes. La única novetat afegida des de que vaig entrar-hi és precisament el memorial a Chrcuhill, una porta que suposa l’entrada a la cripta i que està en línia recta amb els monuments dedicats als dos altres grans herois anglesos: Nelson i Wellington. L’acumulació de figures prominents enterrades a la cripta només pot rivalitzat amb el Panteó francès. El darrer monument commemoratiu que he visitat ha estat el de T.E. Lawrence, una figura també singular de la que ja he parlat en aquest dietari.