His invention so fertile

L'Emmanuel College de Cambridge

Des de novembre he estat llegint His invention so fertile, una biografia de Sir Christopher Wren obra d’Adrian Tinniswood, expert en història de l’arquitectura. El treball de Tinniswwod va però més enllà de l’arquitectura, perquè la figura de Wren no quedà tancada en aquest camp. Conegut per la construcció de Sant Pau i de 56 esglésies londinenques, Wren fou un dels membres més actius de la primera època de la Royal Society, estan especialment lligat a Hoooke (a la tomba del qual, l’epitafi ens explica únicament que fou amic de Wren). Durant un temps fou el president. Tot i que el seu treball científic no obtingué cap resultat dels que permet passar a la posteritat, estigué a la primera línia de la investigació astronòmica i fisiològica del seu temps.
Tinniswood parla molt poc de la vida íntima de Wren. Els documents on recolzar-se són ben migrats, però no passa el mateix amb la seva vida pública i això permet a l’autor un retrat viu i interessant dels escenaris on Wren fou un actor decisiu: la incipient Royal Society, les corts dels reis Carles, Jaume, Guillem i Anna (Wren fou un tipus prou hàbil com per no ser afectat pels canvis de dinastia, tot i que al final l’ajuda del seu prestigi fou considerable) o l’Oxford del temps de Cronwell.
Certament és però el treball com a arquitecte el que omple la major part de les pàgines del llibre. Wren és evidentment la figura més crucial de l’arquitectura anglesa. L’apreciació dels seus edificis no és universal però no es pot discutir que imposà a les illes una visió completament nova del seu treball, assolint la fita de fer per primera vegada a Gran Bretanya una catedral fruit del disseny d’un sol autor. Wren aprofità tot el que pogué, però no ben bé el que hauria volgut, l’oportunitat que el destí li oferí quan quasi tota la ciutat de Londres desaparegué després de l’incendi de 1666. Si els seus plans de remodelació urbanística integral no es varen dur a terme, si que la reconstrucció de les esglésies i la nova construcció de la catedral li permeteren desenvolupar la seva obra.
No soc pas un expert en arquitectura i en alguns moments m’he perdut a les descripcions dels processos, però el meu interès però per la Gran Bretanya del XVII justifica amb escreix la lectura del llibre. Wren no era de fet, un arquitecte en el sentit modern del terme; com la major part dels genis del XVII, començant per Descartes, era en molt bona part un autodidacta amb una curiositat insadollable que es desplegà en múltiples dimensions. El seu anhel de prestigi li feu inclinar-se envers l’art de la construcció, tot i que en molts moments expressa la seva insatisfacció per no haver prosseguit els seus estudis científics. La lectura del llibre és profitosa per a tots els que compartim la idea que vaig exposar a la presentació del llibre d’Hermenèutica i modernitat: la necessitat de integrar la lectura de les obres filosòfiques en el context cultural on es produeix el diàleg dels filòsofs amb el seu públic (un bon filòsof no pot escriure mai només pels companys de gremi), una mica a la manera del que Leo Strauss va fer amb Plató.