Sir Christopher Wren

Lector, si monementum requires circumspice, ( lector, si cerques un monument mira al teu voltant) aquest és l’epitafi escrit a la senzilla tomba de Sir Christopher Wren a Saint Paul’s Cathedral. Feia setze anys que no entrava a l’interior d’aquest edifici que em va impressionar molt quan el vaig veure de jove. Fonamentalment perquè aquesta catedral és un dels edificis religiosos on la presència de qualsevol entitat celestial té menys pes. La impressió que vaig tenir llavors era que l’objecte d’adoració real era l’imperi britànic ( el qual al capdavall també podia ser vist com la màxima expressió de la saviesa de la divina providència. Quina millor benedicció per a la resta de la humanitat que ser governat per anglesos! els sers més propers a la divinitat com oportunament ens recordà Sean Connery a The man who would be king) i tot que certament hom em pot acusar d’exagerat tampoc estic del tot allunyat de la realitat. M’agrada molt aquesta catedral perquè és un edifici on encara es conserva el flaire i el sentiment de l’època en que va ser construït, un dels millors moment des del meu punt de vista viscut per la humanitat,encara que la destrucció del seu legat sigui el passatemps de les ments més brillants de la meva generació i les que m’han precedit. M’agradà també Wren, un home que fou, com correspon a un bon il·lustrat, no només un arquitecte sinó també astrònom i metge, (fou dels primers a investigar com es podrien dur a terme transfusions de sang). Com a arquitecte, la desgràcia dels seus ciutadans fou la seva fortuna. El gran incendi de Londres li permeté imposar les seves idees estètiques arreu de la ciutat. Quasi tot el que va fer és manté dempeus, a part de Sant Pau, més de cinquanta esglésies, que constitueixen una part fonamental del legat de la ciutat i una de les parts més definidores de la seva imatge. Sant Pau és però la seva gran obra i, tot i que té una part secundària al trànsit turístic actual, constitueix d’alguna manera el cor de Londres. És el lloc més adient per rememorar la gran epopeia d’aquesta ciutat: la seva resistència al blitz alemany. Sant Pau esdevingué llavors el símbol de la nació i Churchill considerà una prioritat mantenir-la en pau. Una guàrdia permanent de bombers romangué a l’edifici i el conservà malgrat que fou el blanc dues vegades de les bombes alemanyes. La única novetat afegida des de que vaig entrar-hi és precisament el memorial a Chrcuhill, una porta que suposa l’entrada a la cripta i que està en línia recta amb els monuments dedicats als dos altres grans herois anglesos: Nelson i Wellington. L’acumulació de figures prominents enterrades a la cripta només pot rivalitzat amb el Panteó francès. El darrer monument commemoratiu que he visitat ha estat el de T.E. Lawrence, una figura també singular de la que ja he parlat en aquest dietari.