Saint Paul again

Mentre passejava per la catedral de Sant Pau la setmana passada vaig recordar, tot copsant l’extrema austeritat de la decoració interior, el temps que vaig esmerçar al moviment latitudianarista quan era molt jove i preparava la meva tesi de llicenciatura sobre Locke. La connexió entre aquesta austeritat i el moviment de teòlegs preocupats en definir el cristianisme en una via racionalista i el més aliena possible a qualsevol mena d’emotivitat no semblava d’entrada gens forassenyat. Vaig mirar de trobar alguna cosa sobre la qüestió però la meva sorpresa és que la xarxa no dóna massa informació sobre el latitudianarisme. Tan sols vaig trobar un article dedicat sobretot a polemitzar. Així doncs, m’he de refiar d’allò que vaig escriure jo fa vint anys. Al meu llibre sobre locke, definia el latitudianarisme amb aquests tres trets:
· Èmfasi en la raó i la raonabilitat
· Consciència de la fal·libilitat i la limitació del ser humà.
· Ferma oposició a qualsevol creença assumida d’una manera dogmàtica.
Mai foren ben vistos per la resta dels fidels de l’església d’Anglaterra, però hi tingueren entre les seves files moltes de les figures fonamentals d’aquell temps, incloent, és clar, el mateix John Locke. De fet, aquesta era l’opció predominat a la major part dels membres fundadors de la Royal Society. La il·lustració britànica no fou feta contra la religió, sinó en una bona mesura des de la religió, tot intentant assegurar uns mínims morals, la funció essencial de la religió des del seu punt de vista, i donar arguments contra allò que consideraven principal enemic de la convivència entre els humans: l’entusiasme, el mot amb el que designaven allò que nosaltres coneixem com fanatisme o fonamentalisme.