Cameron i Hume

Tot sembla indicar que molt difícilment el proper primer ministre anglès no serà David Cameron i que com a mínim tindré l’oportunitat de veure en directe les seves primeres passes. Cameron podria ser un altre exemple d’aquesta mena de polític que d’entrada ningú s’acaba de prendre seriosament per la seva manca de substancialitat i que precisament per això acaba triomfant. Ell no ha de fer gaire campanya. Els laboristes li fan gratis. Intentant saber alguna cosa més sobre el personatge, me n’assabento que després d’Eton va anar a Oxford a estudiar entre d’altres coses filosofia, cosa que podria permetre a alguns potser somniar amb una plausible reencarnació de la figura del filòsof-rei! Malauradament Cameron no deu tenir gaire inclinació envers el platonisme. Llegeixo a les mateixes font, the New statesman, que el seu filòsof preferit és, algú molt sovint esmentat a aquest blog, David Hume. De fet, és una bona elecció. Assumir l’escepticisme de Hume no deixa de ser una bona elecció per a un polític. Si d’entrada hom pensa que no hi cap mena d’ideal a defensar, llavors tampoc hi ha principis a trair. Sovint però l’escepticisme traduït a termes polítics acaba sent una posició sustentadora de la misantropia i el nihilisme. En el cas de Hume, però hi ha un antídot contra aquest ¿verí?, la importància concedida a la noció de simpatia, el pressupòsit d’una sociabilitat natural, el romanent de la il·lusió providencialista que infantà la il·lustració. Prou convenient. El final de la il·lustració, un dels darrers episodis de la mort de Déu, no es pot fer públic massa sobtadament.