Hume i la guerra civil anglesa
La narració humeana de la història de la guerra civil anglesa no és ni de bon tros imparcial, però tampoc aspira a fer-ho veure. Hume tot i que és ben conscient dels errors pels quals perdé, literalment, el cap, no amaga les seves simpaties per Carles I. Des del seu punt de vista l’infortunat monarca sempre ho tinguÉ molt difícil i estigué mancat dels mitjans per poder oposar-se de manera efectiva a un parlament, des del punt de vista de Hume, massa dominat per l’entusiasme dels puritans. L’anàlisi de Hume pot resultar sorprenent perquè fa palès coses evidents però sovint oblidades: en primer lloc, que la disputa entre els antics i els moderns del XVIII tingué molta gent important a favor dels primers com el mateix Hume, en segon lloc, que malgrat la interpretació il·lustrada que presenta l’evolució política d’Occident com un progressiu, difícil però finalment triomfal desplegament de la raó, l’origen del parlamentarisme no té fonaments a cap racionalisme sinó a l’extrema irracionalitat dels puritans. Interessant és també com Hume es mostra molt crític envers el paper jugat pels seus compatriotes els escocesos a la història d’Anglaterra. Els seus judicis són sempre negatius, tot i que ningú no pot posar en dubte l’afecte de Hume a la seva pàtria, però és una afecte malgrat moltes coses, fonamentalment el fanatisme religiós. De fet, segurament aquesta és la única manera d’estimar un país decentment.
Etiquetes de comentaris: entusiasme, Història, Hume, Il·lustració, Nacions, UK
0 Comments:
Publica un comentari a l'entrada
<< Home