Red road

La meva destinació a Vilanova em permet gaudir del mar al mes de setembre, cosa que no recordo haver fet des de que era estudiant. No és pas poca cosa, perquè setembre és pel meu gust el millor mes de platja: la temperatura externa és moderada i agradable, l’aigua és encara ben càlida i els colors del cel, quan s’apropa el capvespre, són més vívids i brillants que els esdevinguts en els moments africans de l’any. L’inconvenient és que des d’aquí no puc mantenir un dels meus hàbits de tota la vida, primer a Barcelona i després a Londres: la freqüentació de les sales cinematogràfiques. L’oferta local és poqueta cosa i no he tingut gaire temps d’atansar-me a Barcelona amb aquesta finalitat. De moment m’he de conformar amb els DVD que van acompanyar-me des de Londres, tot i que tampoc resulti fàcil buscar la situació per mirar-me’ls. El darrer que he vist fou Red Road, el debut cinematogràfic d’Andrea Arnold, una directora que vaig conèixer l’any passat amb l’estrena del seu segon film: Fish tank. Malgrat que la recepció de la crítica fou positiva, hi hagué un petit sentiment de decepció perquè, en general, hom considerava la primera obra de la directora britànica molt superior. Era una reacció comprensible, tot i que ambdues són bones pel·lícules. No estan mancades d’elements comuns. Comparteixen una descripció vigorosa dels llocs on viuen els habitants amb menys glamour del Regne Unit. Si la segona pel·lícula passava a Barking, la primera passa a Glasgow, a una de les primeres zones on es construïren els grans blocs d’apartaments que inspiraren Kubrick per crear la casa del petit Alex a la taronja mecànica. També comparteixen una excel·lent direcció d’actors que incideix a la definició d’uns personatges psicològicament ben plausibles. La primera pel·lícula té, però, alguns punts d’interès addicional. Arnold no ens dóna totes les claus de la història fins el seu desenllaç, construint una intriga que és un argument a favor del seu seguiment. Però, la gran idea del film està relacionada amb la professió de la protagonista: operadora de CCTV. Això no és un punt anecdòtic, sinó que la seva activitat professional constitueix el motor de la història. Ja he parlat a aquest dietari de la importància d’aquest sistema de control a la vida dels britànics i especialment dels londinencs i la pel·lícula acaba constituint un testimoni de primer ordre de la progressiva reducció dels espais d’intimitat i privacitat personal a la primera democràcia del planeta.