Manifestació el 26 de març

Dissabte estic un moment a la manifestació per protestar contra les retallades de la coalició. La gernació és considerable i tot que els organitzadors parlen d’un milió de persones, la xifra aportada per la policia sembla més creïble, 250000. Em sorprèn l’abast veritablement nacional de la manifestació. Molts del manifestants han vingut de molt lluny, de llocs com York o Newcastle. Potser el que sembla haver-hi menys són londinencs. No és però estrany. Els londinencs que avui tenen festa segurament no requereixen gaire de serveis socials i els que els utilitzen, majoritàriament treballadors de serveis, el dissabte al matí o treballen o han d’anar a treballar. És clar que les retallades afecten més fora de la capital, a contrades on fins i tot a l’època de creixement hi havia poc moviment. Constato fàcilment que la ira dels manifestants està més dirigida envers el partit liberal que no pas envers el conservador. Penso a l’experiència d’ERC als successius tripartits i concloc que el paper de soci minoritari és una mala cosa, significa estar al govern assumint tot el desgast i sense capitalitzar els èxits. La manifestació és un èxit en quant a la participació però cal preveure que amb poques conseqüències. Tot fa pensar que en el cas que els laboristes pugui tornar al poder, la seva política no seria essencialment diferent llevat de la velocitat a fer les retallades. En tot cas l’aposta conservadora és un retorn als anys trenta i els vuitanta. Compensar un augment molt important de l’atur, cosa que significa el sacrifici de la part més feble de la població, amb una prosperitat de les classes mitges impulsades pel creixement del sector privat. Els senyals d’aquest creixement però no es veuen a hores d’ara per enlloc.