Ran

I am a man more sinned against than sinning, aquesta és la proclamació sobre ell mateix i el seu destí que el Rei Lear fa la començament de l’acte tercer quan el trencament amb les seves dues filles grans és del tot palès. El Lear rodat per Kurosawa a mitjans del vuitanta, Ran, sembla estar construït amb la finalitat de posar en dubte i finalment refutar aquesta afirmació. Mentre que a l’original shakesperià el passat de Lear roman a la foscor, al film de Kurosawa aquest passat es fa present en nombroses ocasions tot fent evident que la relativa tranquil·litat de consciència del monarca està mancada de tot fonament cert. De totes les possibles vies d’aprofundiment i comprensió del text de Shakespeare, la política, la familiar o la metafísica, Kurosawa opta decididament per la darrera (de fet és una pel·lícula que sovint agrada molt els filòsofs), tot i fer-ho des d’una perspectiva diferent i en un cert sentit oposada a la de Shakespeare. Mentre que a l’obra original hi ha una certa restauració de l’ordre amb el triomf final d’Edgar, el seny mostrat al capdavall pel duc d’Albany i la victòria final dels anglesos sobre els invasors francesos, a l’obra de Kurosawa no hi veig la més mínima senyal d’esperança. Més aviat al contrari assistim al triomf absolut del Caos que dona títol a l’obra. Els Déus han mort o estan absents, potser indignats enfront del penós espectacle de la raça humana. En tot cas ningú no respon a les nostres pregàries i tot depèn de la iniciativa d’uns homes que massa sovint fan la tria equivocada. Debades cercaríem al King Lear o a qualsevol altra obra de Shakespeare, una imatge alhora tan potent i depriment com la que clou el film: el jove cec, completament sol a un pas de l’abisme, pietós d’un Buddha absent esperant una germana que no ha de tornar mai.