In der Lauf der Zeit

Fou cap al final de la dècada dels seixanta si no recordo malament quan Stanley Rosen ens oferí el seu Nihilism que ja constituïa la llavor de tota la seva producció posterior. Lúcidament escrigué llavors que el problema del nostre temps no és tant haver renunciat a la recerca de la veritat com haver-la trobada i no estar capaç de suportar el tedi inherent a aquesta gens envejable possessió. Fora una suposició contra les lleis de l’estadística pensar que Wim Wenders havia llegit aquest llibre en el moment de la seva aparició, però mentre el dia de cap d’any tornava a veure al NFT, el seu In der Lauf der Zeit em sembla que aquest fora el tema que millor podria expressar el sentit d’aquesta pel·lícula. Probablement inacceptables pel públic actual i segurament incomprensibles, les tres hores del film de Wenders són un testimoni cabdal del pathos de la seva època i d’una manera d’entendre el cine que clarament ha passat avall. El motiu fonamental de l’esmentada incomprensibilitat rau en el fet que una de les possibles lectures és considerar-ho un exercici hermenèutic sobre el treball de directors anteriors com, per exemple, Nicholas Ray, però aquí el text original està gairebé perdut: les pel·lícules de Ray estan oblidades i són en molts casos de difícil accés. La temàtica general del seu cine fou però aquella en la que Wenders centrà la seva narració: la impossibilitat de retornar a casa, malgrat que sigui un el nostre somni aquest desig acaba sovint sent només la causa de malsons. En el cas dels dos protagonistes de la pel·lícula el retorn es produeix però no pas per quedar-s’hi sinó per constatar que hi hagut un passat i que només des de la història, la memòria, hi ha una reconciliació amb la nostra identitat i la possibilitat de, tot i seguir en el camí, apropar-se a alguna mena de sentit, un cop exclosa la possibilitat de romandre a un lloc, és a dir d’excloure el camí d’una civilització que per sota de la seva aparença triomfal és essencialment il·lusòria.