Wenders

Al NFT durant el mes de gener ha continuat el cicle dedicat a Wim Wenders. No he tingut temps ni ganes de fer una revisió exhaustiva de les pel·lícules que vaig veure al seu moment, o que no he vist mai, i limitat pels temps vaig veure només les dues de les que tenia un record més favorable: Alice in der städtchen i Paris-texas. Totes dues mostren una certa coincidència temàtica amb la que vaig veure el dia de cap d’any, in der Lauf der Zeit, ambdues són pel·lícules sobre éssers erràtics, electors en part per atzar, en part per necessitat, de la vida nòmada. Totes dues pel·lícules prenen com a referent fonamental la figura de John Ford. La primera insereix d’entrada una escena de Young Mr. Lincoln on Henry Fonda sembla estar fent burla de Rüdiger Vogler i es clou amb l’actor protagonista llegint al diari la notícia de la mort de l’autor de The Searchers. Aquest film era presentat a la filmoteca precisament com el referent de Paris- Texas que fou definit com una de les seves relectures. Potser és per això que el personatge interpretat per Harry Dean Stanton té precisament el nom de Travis.

Vaig fruir-ne prou d’ambdues projeccions. No em sembla que Paris-Texas hagi perdut res de la força que la va convertir en el major èxit de la carrera de Wenders. La música de Ry Cooder ha estat potser imitada després fins a la nàusea, però segueix constituint una de les bandes sonores més radicalment creatives de la història del cinema. Les primeres escenes de Travis perdut al desert segueixen resulten estremidores i el retrobament amb l’esposa al peep-show no ha perdut res de la seva intensitat. La indicació dels amics de la NFT fou un bon atiador de les meves divagacions. Tot considerant que la història és la mateixa estructuralment, el significat sembla ser del tot invers; quan els indis ja no són ni un record a l’escenari de l’Oest, l’enemic ja no és un altre absolut sinó que està dintre de la nostra ment. D’altra banda, si la naturalesa era un element encara fins a un cert punt acollidor, és la llar dels indis i del personatge de Wayne incapacitat com els salvatges per a la vida civilitzada, per Travis la situació és diferent, no suposa cap alternativa i no és gens casual que la resolució final de la història hagi de tenir lloc a la ciutat de Houston.

Alicia a les ciutats és si no recordo malament la primera oportunitat de rodar als EEUU que tingué Wenders. La història és la d’un periodista en crisi professional, no té res a dir ni fer llevat d’unes fotografies que mai assoleixen copsar allò que ell creu present, forçat a un viatge amb una nena d’uns déu anys, més o menys abandonada per la seva mare. El seu objectiu improbable es trobar la casa de l’avia amb la única referència d’una vella fotografia, en un paisatge, el de la RFA dels setanta, caracteritzat per la seva uniformitat i despersonalització. De fet, la major part de la pel·lícula passa a allò que els sociòlegs anomenen “no-llocs”,cosa que emfatitza el seu caràcter joiosament erràtic. Com a les altres dues pel·lícules la resolució no significa tant arribar a un lloc, com la reconciliació amb una vessant de la nostra naturalesa no per reprimida menys humana.

In der Lauf der Zeit

Fou cap al final de la dècada dels seixanta si no recordo malament quan Stanley Rosen ens oferí el seu Nihilism que ja constituïa la llavor de tota la seva producció posterior. Lúcidament escrigué llavors que el problema del nostre temps no és tant haver renunciat a la recerca de la veritat com haver-la trobada i no estar capaç de suportar el tedi inherent a aquesta gens envejable possessió. Fora una suposició contra les lleis de l’estadística pensar que Wim Wenders havia llegit aquest llibre en el moment de la seva aparició, però mentre el dia de cap d’any tornava a veure al NFT, el seu In der Lauf der Zeit em sembla que aquest fora el tema que millor podria expressar el sentit d’aquesta pel·lícula. Probablement inacceptables pel públic actual i segurament incomprensibles, les tres hores del film de Wenders són un testimoni cabdal del pathos de la seva època i d’una manera d’entendre el cine que clarament ha passat avall. El motiu fonamental de l’esmentada incomprensibilitat rau en el fet que una de les possibles lectures és considerar-ho un exercici hermenèutic sobre el treball de directors anteriors com, per exemple, Nicholas Ray, però aquí el text original està gairebé perdut: les pel·lícules de Ray estan oblidades i són en molts casos de difícil accés. La temàtica general del seu cine fou però aquella en la que Wenders centrà la seva narració: la impossibilitat de retornar a casa, malgrat que sigui un el nostre somni aquest desig acaba sovint sent només la causa de malsons. En el cas dels dos protagonistes de la pel·lícula el retorn es produeix però no pas per quedar-s’hi sinó per constatar que hi hagut un passat i que només des de la història, la memòria, hi ha una reconciliació amb la nostra identitat i la possibilitat de, tot i seguir en el camí, apropar-se a alguna mena de sentit, un cop exclosa la possibilitat de romandre a un lloc, és a dir d’excloure el camí d’una civilització que per sota de la seva aparença triomfal és essencialment il·lusòria.