Wenders

Al NFT durant el mes de gener ha continuat el cicle dedicat a Wim Wenders. No he tingut temps ni ganes de fer una revisió exhaustiva de les pel·lícules que vaig veure al seu moment, o que no he vist mai, i limitat pels temps vaig veure només les dues de les que tenia un record més favorable: Alice in der städtchen i Paris-texas. Totes dues mostren una certa coincidència temàtica amb la que vaig veure el dia de cap d’any, in der Lauf der Zeit, ambdues són pel·lícules sobre éssers erràtics, electors en part per atzar, en part per necessitat, de la vida nòmada. Totes dues pel·lícules prenen com a referent fonamental la figura de John Ford. La primera insereix d’entrada una escena de Young Mr. Lincoln on Henry Fonda sembla estar fent burla de Rüdiger Vogler i es clou amb l’actor protagonista llegint al diari la notícia de la mort de l’autor de The Searchers. Aquest film era presentat a la filmoteca precisament com el referent de Paris- Texas que fou definit com una de les seves relectures. Potser és per això que el personatge interpretat per Harry Dean Stanton té precisament el nom de Travis.

Vaig fruir-ne prou d’ambdues projeccions. No em sembla que Paris-Texas hagi perdut res de la força que la va convertir en el major èxit de la carrera de Wenders. La música de Ry Cooder ha estat potser imitada després fins a la nàusea, però segueix constituint una de les bandes sonores més radicalment creatives de la història del cinema. Les primeres escenes de Travis perdut al desert segueixen resulten estremidores i el retrobament amb l’esposa al peep-show no ha perdut res de la seva intensitat. La indicació dels amics de la NFT fou un bon atiador de les meves divagacions. Tot considerant que la història és la mateixa estructuralment, el significat sembla ser del tot invers; quan els indis ja no són ni un record a l’escenari de l’Oest, l’enemic ja no és un altre absolut sinó que està dintre de la nostra ment. D’altra banda, si la naturalesa era un element encara fins a un cert punt acollidor, és la llar dels indis i del personatge de Wayne incapacitat com els salvatges per a la vida civilitzada, per Travis la situació és diferent, no suposa cap alternativa i no és gens casual que la resolució final de la història hagi de tenir lloc a la ciutat de Houston.

Alicia a les ciutats és si no recordo malament la primera oportunitat de rodar als EEUU que tingué Wenders. La història és la d’un periodista en crisi professional, no té res a dir ni fer llevat d’unes fotografies que mai assoleixen copsar allò que ell creu present, forçat a un viatge amb una nena d’uns déu anys, més o menys abandonada per la seva mare. El seu objectiu improbable es trobar la casa de l’avia amb la única referència d’una vella fotografia, en un paisatge, el de la RFA dels setanta, caracteritzat per la seva uniformitat i despersonalització. De fet, la major part de la pel·lícula passa a allò que els sociòlegs anomenen “no-llocs”,cosa que emfatitza el seu caràcter joiosament erràtic. Com a les altres dues pel·lícules la resolució no significa tant arribar a un lloc, com la reconciliació amb una vessant de la nostra naturalesa no per reprimida menys humana.