The bad and the beatiful

The Bad and the Beatiful fou estrenat a Espanya amb el títol de Cautivos del mal. Fa pocs dies vaig veure-la al BFI. Recordada especialment per ser un dels títols que tractaren el tema del cine dins del cine, constitueix a hores d’ara una de les cimeres de la carrera de Vicente Minelli, una de les carreres del Hollywood clàssic que millor ha aguantat el pas del temps. The bad and the beatiful és una pel•lícula joiosa de veure i també, em sembla, construïda des d’una especial saviesa. El repartiment és magnífic. Tot i sortir molt poc, destaca la presència de Gloria Grahame en el paper que significà el seu únic premi de l’Academia, però sobretot el centre és Kirk Douglas, un bon actor, que en les seves tres col•laboracions amb Minelli demostrà ser magnífic. L’autor de Lust for life fou qui millor negocià la tendència de l’actor d’origen ucrainià a l’histrionisme. La presentació del seu personatge, Jonathan Shields, a l’aparentment multitudinari enterrament del seu pare, el final de l’escena revela que només hi ha els figurants que ha contractat, és una de les mai millors trobades per definir un personatge. No és però l’única escena inoblidable del film. Cal recordar, per exemple, el passeig de Shield amb Lana Turner als seus braços, un passeig amb un final inesperat (la mateixa escena seria utilitzada després a Two weeks in another town) o, en un altre registre, la recreació de la gestació de la mítica Cat woman en un parell d’escenes a la primera part de la pel•lícula.
Amb tota justícia Minelli és dels cineastes que pot considerat un autor i si coincideix en un tema la part més bona de la seva filmografia aquest és en el tractament de la interrelació entre pràctica artística i vida. No és un altre el tema d’aquesta pel•lícula, la qual però fa un canvi molt americà en relació a la concepció europea del cinema. El creador per excel•lència, aquí és el productor, molt més que l’actriu, l’escriptor o el director (de tots els personatges, el que té una vida personal menys conflictiva i potser per això el menys artista). Estem llavors en el terreny oposat a Fellini 81/2. La saviesa a la que em referia abans és la manera com la pel•licula reflecteix la manipulació del desig. Allò que converteix a Jonathan en un mestre o, per ser més exactes, a la figura del mediador per excel•lència. L’home que construeix el seu poder ensenyant els altres allò que volen desitjar i esdevenint així capaç de disimular els seus desitjos.

In a lonely place

In a Lonely place és una de les dues pel•licules que Nicholas Ray feu per la productora Santana, propietat de l’actor Humphrey Bogart. El lloc solitari és Hollywood i la pel•lícula és una de les més afortunades en les que Hollywood es retractà a ell mateix. El guió era esplèndid per il•lustrar la vessant més neuròtica del personatge Bogart, però també per reflectir les inquietuds de Ray, la seva obsessió pels desplaçats, per la gent incapaç de tornar a una casa que ja no existeix. Completà el repartiment la que llavors era la seva esposa Gloria Grahame (anys després del divorci es convertiria en la seva jove perquè és casà amb el fill de Ray. Tingué fills amb tots dos) una de les actrius més atractives i interessants del cine americà. In a lonely place és una pel•lícula desesperançada i enormement comprensiva amb les febleses dels seus personatges. Des del meu punt de vista la més emocionant de totes les pel•lícules filmades per Ray., potser perquè tampoc no acabo de veure ben clar com es pot resoldre l’equació que no saben resoldre ni els personatges de Bogart ni el de Grahame: la fórmula per estimar i seguir essent un mateix.

The Big Heat

Algunes vegades l’exercici de retrobar-te amb allò que t’havia entusiasmat en un passat resulta un exercici força decebedor, d’altres vegades afortunadament s’esdevé tot el contrari. La setmana passada vaig experimentar un d’aquests moments, quan la BBC em va permetre reveure The Big Heat (en castellà, los sobornados). El meu record era bo però la projecció ho va confirmar plenament. Sé que és dir molt, però probablement estem parlant del millor Lang americà. La pel·lícula es recordada sobretot per una famosa escena on un nerviós Lee Marvin desfigura el perfil de Gloria Grahame amb el contingut d’una cafetera bullint (una escena realment exemplar perquè veiem molt més del què púdicament Lang ens mostra en realitat), però la importància del film va molt més enllà. The big Heat és en primer lloc un thriller excel·lent, mostra d’una saviesa narrativa de primer ordre. Totes les escenes estan perfectament integrades a la narració, sense deixar de tenir interès en elles mateixes. Pels fanàtics de la “mise en scene” el film resulta d’un interès absolut. Però els seus valors en cap cas són només formals. En el context de l’Amèrica dels cinquanta suposava una gran valentia moral prendre com a tema de la pel·lícula la corrupció institucional. Huston cinc anys abans havia mostrat un policia corrupte a The Asphalt Jungle, però hom podia entendre aquest fet com una excepció. Al film de Lang, l’excepció és el policia honest interpretat per Glenn Ford, mentre que la institució policial en ella mateixa és una joguina controlada pels mafiosos. (recordem que sis anys després la Mafia va tenir prou força com per donar la victòria al seu candidat preferit en unes eleccions a president, J. F. Kennedy) Des d’aquestes premisses el final feliç pot semblar forçat, però hi ha un component d’acte de fe en la capacitat democràtica del poble americà, expressada en el fet que siguin un grup d’ex-combatents els que prenguin cura i recolzin l’aïllat i solitari policia protagonista, el retrat del qual és una mostra de la capacitat de Lang per copsar l’ambiguïtat de la situació humana quan ens endinsem a l’ambit de la moral. Hauria també de parlar de Gloria Grahame, però em sembla que aquesta actriu mereixeria una entrada per ella sola.