Xina (IV): per acabar

El riu Li, prop de Fuxi
Buda reclinat al temple dels tres Budes de Sanghai
El darrer vestigi del Sanghai dels trenta: la banda de jazz del Peace Hotel. Aquí el moment culminant de la seva actuació amb la canço Frenesi

Nenufars a les munstanyes que envolten Yangtzuo
El riu Li prop de Yangtzuo
La mesquita de Xi'an

La gran pagosa de Xi'an
El temple de Confuci a Bei-jing

El meu record literari més antic de la Xina parla d’un alt dignatari que es jubilà per dedicar-se a construir un laberint i escriure una novel·la, però el laberint no fou trobat mai i la novel·la no semblava tenir ni cap ni peus. Aquestes aspiracions parlaven d’una cultura d’alta volada. Mentre viatjava aquest agost un dels llibres que duia era una historia de la filosofia xinesa, la qual servia també per donar testimoni de la seva vitalitat intel·lectual i del fet que, al capdavall, Husserl estava equivocat. La supervivència de la tradició és problemàtica després de dos segles desoladors i haver viscut l’experiment de desculturació integral més gran mai realitzat, la revolució cultural. Sembla, pel que he sentit dir, que el confucianisme, una mena de neoconfucionisme, està esdevenint novament el pensament hegemònic. No puc dir gaire res més. La devoció pel consum sembla produir-se a la manera aisàtica, és a dir, molt més radicalment que a Europa, però també es pot constatar una vitalitat important als temples, no només turística, i pràctiques de la cultura tradicional, com el tai-chi, als parcs públics.